Esquiadors, baixin de l'escenari

Surto de Prades direcció cap a Pont de Tisné, a la Vall de Rioumajor.
Hem quedat a un raconet de la pista que s'enfila cap a la vall en qüestió amb en Vicenç. Intentarem fer la pujada al pic de Thou. Allà mateix n'arrenca el senderonet que hi puja.
Avui em toca fer les tres hores de trajecte sol amb el cotxe, i només sortir del poble i quan ja faig el primer cop de cap de son, em poso un cd que fa temps que no l'escolto...

Al cap d'una estona i just a les afores de Vallclara, recullo tres personatges força curiosos que estan fent dit i tenen ganes de gresca, m'acompanyaran durant el viatge: La Tere Rampell i les seves rampellades (És un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada), la Sra.Manresa i el bruixot... I cap amunt falta gent, que això promet de collons!!!

A les 5:00 h del matí truca a la porta en Vince per entrar a pendre cafè, doncs la "famili" està somniant dolçament a l'altra furgoneta.

Estem engrescats de conèixer aquesta vall de Rioumajor, que tan n'hem parlat. Bé, Vince ja la coneix, perquè fa dos anys ja va poder esquiar el Lustou desde Frédancon, però jo ja estic frisant...

Com que el lloc on comença l'itinerari d'avui està a 2,5Km de Tramezaigües, i com que sabem que la pista està oberta fins més amunt de Frédancon, decidim de deixar el Thou per l'hivern que ve i avui ens arribarem cap al final de la vall, per intentar el pic d'Espade, que ja ens fa salivar...

Amb la furgoneta arribem fins la cota 1480m i comencem a caminar fins a l'Hospice de Rioumajor, després d'atravessar quatre allaus caigudes, que encara bloquegen la pista. A l'Hospice se'ns creuen deu cèrvols d'autèntic cartell que escapen i es foten la mà a la cartera al veure dos individus de l'homo sapiens eurossimus (thieves). Quina fama que tenim. De l'Hospice 1560m cap a trobar la neu encara estarem uns vint minutots, perquè els primers bigotis "zazatornils" comencen a 1750m, que per cert, al baixar no en perdonarem ni un (tots ben afaitadets...).

Primers blancs i cares d'autèntica felicitat.

Bon regel nocturn i sol i sípies a primera hora del matí, quan comencem a lliscar direcció a la plagne du Marcadau.

Quin paisatge més bonic i feréstec, però llàstima que em recorda a la Rambla de les flors, i no precisament per les dicotiledònies i els beneits que fan d'estàtues... Tot traçat i ple d'esquiadors que t'adelanten i et deixen la flaire de pet i de coca en recapte (ceba) de les aixelles suades i plenes de pèls... No s'hi cap!!! Mai havia vist tants esquiadors junts..., ni al Bastiments a principi de temporada, i perdoneu "la rajada" pels esquiadors de la zona de Setcases i rodalies...

Pic de thou i llom del Lustou al fons.

I de l'indumentària què? Tota la gent amb malletes de colors i les motxil·les que semblen aquells bolsos tan petits que porten les "pijes"solteres als casaments de traca i mocador (molt pràctics), on hi caben dos comprimits antidepresius, les pastilletes per no retindre greixos als lloms i a les cames, el pintallavis i 2 cigarrets per quan arribi l'hora del polvo, ja a altes hores... (jejejeje) És broma llépols!!! Estem completament sols i tota la vall és per nosaltres!!! Espectacular.

Seguim lliscant pensant en les nostres coses sense dir-nos res i concentrats, i només sentim l'aire com xiuxiueja pels forats del piolet.  És un lloc brutal i llàstima que l'hem agafat dues o tres setmanes tard, perquè hagués sigut superlatiu el descens directe fins a l'Hospice. Llàstima, collons!!!
Hi ha fortes pendents que ens van portant fins al final del circ, on eatem a little bit (catalànglish) four biscuits and four ganyips.

Allà assolirem el coll a 2696m, el qual, segons Monsier Cabot té una inclinació de 40º, A nosaltres ens sembla menys i pugem aquest "couloir" amb els esquís als peus. Es puja fàcil amb la neu començant a transformar. Molt bonic!!!

Estem més sols que la una. Magnífic!!!

Assolint el coll, amb el temps que es comença a embolicar...

Com que tenim la sang brava i volem esquiar tot el que puguem, saltem al vessant sud per assolir una punta (Pouey le bou?) amb una pala blanca, ample i molt suculent. D'allà, descendim esquiant 200m per neu que comença a estar humitejada per la boira, i que comença a entrar per aquest vessant sud, però disfrutem (som agraïts). Ràpidament ens n'adonem que cal anar per feina i que se'ns pot fer malbé la neu de la tornada. Ens freguem un parell de bitxos picants per l'ullera i assolim el coll en un obrir i tancar d'ulls...

La boira começa a travessar al vessant N

Mecatsunsbreus, que fem tard!!! Baixem la canal cagant llets per no perdre més temps... La neu s'està fent malbé i no tenim visibilitat (l'avaricia trenca el sac). Sortosament, quan portem 200m de descens la boira desapareix i comencem a gaudir al 100% d'un descens exquisit i amb la neu en condicions.






Quan s'acaba la neu, ens dediquem a seguir esquiant per sobre del neret, el bruc i els bigotets de neu fins ben avall...

Celebrant la recuperació del genoll.

Hospice de Rioumajor, amb una part lliure sense equipament.

Fent la pista forestal de tornada. Bons meandres.

Sortida molt xula que hem disfrutat amb en Vicenç. Uns 1400m de desnivell de pujada i uns 1000 d'esquiats en condicions.
Cal caminar uns 3 Km per arribar a l'Hospice de Rioumajor, i després fer uns 300m de pujada forta per arribar a calçar els esquís amb continuïtat.

Baixant cap a casa, he portat al seient de darrera de la furgoneta a l'heroi romàntic mort. La senyora Manresa m'ha demanat que el portés cap al tanatori...



Apa, que això ja comença a fer olor de socarrim, gelats, tovalloles i bikinis... tot i així, encara intentarem seguint buscant raconets motivadors que es puguin esquiar en condicions.

Per cert, que la pista dels Neouvilles i cia està oberta fins a 20 minuts abans del refugi de l'estany pels interessats.

Fins aviat esquiadors inquiets.