Esquiant de sol a sol...

En Carles esquiant a sobre l'estany de Montoliu.

Espatuflant i llarga jornada d'esquí a l'aran més sauvage, on hem lligat una volta molt i molt xula, sota l'atenta i penetrant mirada, del director general de l'empresa  Construccions&lliscades MaubèrmeS.L.

Vinga!!! a la feina cullons, que ja comencem cinc minuts tard i haurem de recuperar-los a la tarda...

Surt el sol que encara va ple de llaganyes, que ja estem fitxant a Beret per començar amb pas de patinador, a tirar milles cap a la vall d'Horcalh.
Portem tots l'uniforme de treball i ningú ha descuidat els seus Epi's (arva, pala i sonda), mentre l'encarregada de material (la Montse) passa llista i en comprova el seu bon funcionament.
Calentem ràpid i ens posem a fer feina amb un objectiu comú, el tuc der Òme, i una planificació de treballs no gaire estricta, doncs ja hem decidit que anirem sobre la marxa i en funció de les condicions que anem trobant...

Ens plantem ben aviat a la divisòria d'aigues dels rierols d'Òrla i de Vernatar, lloc en el qual ens toca decidir si anem a la nostra dreta o a la nostra esquerra...
Després d'estar cinc minuts deliberant a la sala de reunions, prenem la decisió mitjançant l'enllaç sindical (el Pep), d'agafar la vall de la Cabaneta.
Flanquegem pel vessant N que cau del Serrat des Cardigassos, i d'un en un i amb tota l'obra ben senyalitzada, fem les lliscades més exposades del dia. Més val no jugar amb foc, no sigui que apareixi un inspector de treball del Ministerio i ens sancioni amb dos caps de setmana sense pujar a esquiar... Quina putada, ara que torna a nevar...
Paral·lelament, l'Aniol ens apunta el plus de perillositat corresponent en el full d'hores setmanal.

El grup progressant per la vall de la Cabaneta.

Obrint la traça. Foto:Carles Lluch

El Serrat dels Cardigassos al fons. Foto: Carles Lluch.

Autopista cap al cel...

El tuc de Montoliu ens fa una clucada d'ull, mentre el voregem per l'oest, i deixant l'estanh Nere deth Horcalh a la nostra dreta. Poc a poc, el rendiment de treball va baixant i les hores es fan més llargues de passar... El Marc, del departament de projectes de l'empresa, els hi recorda al Carles i la Montse que en aquesta obra no anem a preu fet i que no cal que correm...

Ràfegues de vent al cim de Montoliu. Foto: Carles Lluch.

Enfilant la última pala del tuc der Òme.

Ja ens queda poc per assolir la colhada Nera i no parem de xupar traça, com dirien en l'argot ciclista. Un cop allà, trenquem cap al nord i pugem al tuc der òme (2720m) amb els esquís als peus. Ja tenim la teulada feta!!! posem la senyera al capdamunt.

Arribant al cim del tuc der òme.

Gaudim d'unes vistes espectaculars, mentre els companys van anomenant, un darrera l'altre, una llista de cims que ens envolten i ens miren amb una mirada suggeridora (Boulard, Crabes, Bessiberris, Montaut,...). Tots estem enfadats i no ens ho estem passant gens bé, només cal veure les cares de pomes agres que fem, quan veiem la baixada de neu pols que ens espera... Però cap problema que ve el Roger i ens aixeca la moral... diu:- que ens pugen el sou i la categoria!!! I tots avall amb el somriure d'orella a orella!!! Melderomannnníííííííííiíí´!!!

L'Aniol disfrutant del descens. Foto: Carles Lluch.

Bona resposta dels Response. Foto: Carles Lluch.

Sííííiííi!!! el que buscàvem... Foto. Carles Lluch.

Molt bona neu fins a l'estany, xala que xalaràs, encadenant girs i flotant per dins la neu... L'encarregat ha de posar fre a l'eufòria que la feina encara no s'ha acabat. Arribem a l'estany de Montoliu en un obrir i tancar d'ulls, i el travessem remant i d'aquella manera tant natural, quan et fa mandra de desfer-te les botes i sembla que vagis mig coix i no avancis...com el C3PO d'Stars Wars.
Quin paisatge, mare!!! i sols que estem allà al mig... Just passat l'estany, decidim de no fer jornada intensiva i parar mitja horeta per menjar-nos l'entrepà.
Amb la panxa plena fa mandra de posar-s'hi a la tarda, però cal acabar l'esquiada que és tard i es farà fosc. Descartem d'esquiar (remar) fins a Bagergue, que era una de les opcions per la qual havíem deixat un cotxe al bonic poblet de la vall d'Unhòla (en tenim dos més a Beret, no patiu).
Durant aquest descans, estudiem les diferents opcions que tenim d'itineraris, i tal com explica magistralment en Carles al blog de Cegesquí, decidim de pujar al Parros, com a següent objectiu del dia.

Travessant l'estany de Montoliu

Posem els esquís i acabem d'esquiar per neu molt i molt bona. Uns metres més fins arribar a la cota 2203m, on tornem a treure les pells de la motxil·la.

La Montse amb els Parros al fons. Foto: Carles Lluch.

Marc amb el Maubèrme cobrint-li les espatlles.

Primers metres d'ascens al tuc de Parros.