Quesquesé se merdé...

En Carles lliscant en el primer descens cap a l'estany Blanc.

Pugem tard (com sempre) i parem a ranxejar a Montardit de Baix, on al restaurant Celler dels Joglars ens fotem les botes i ens acabem llepant els bigotis com dos gats que s'han afartat de sardines en uns containers. Un fideuejat de muntanya (botifarra negra, llonganissa i ceps) i una tarrina de peus de porc dessosats amb bolets espaterrants. Aquests últims, que encara em corren pel cap, avui dijous.
Ens remullem el bec amb un rosat de l'empordà, el qual ens bebem, com si l'endemà anéssin a posar la llei seca... (com l'aigua). Sortim contents i molt satisfets de la feina feta.

Mig envalentonats, marxem a dormir a Tavascan, just a un descampat del costat de Cala Pepita (la domadora de truites). L'endemà a primera hora, fem el "trileo"dels cotxes, deixant un dels vehicles a la presa de Montalto, (on comencen les congestes de neu i la cadena que ens barra el pas), i l'altre, ens porta a la pista de després de les bordes de Quanca, on començarem la ruta (a la cota 1600m aprox) amb els esquís carregats a l'esquena com uns autèntics campions (l'Arija s'endú el buffet del menjador de casa penjat a l'esquena).
Passats la pleta Palomera fotem un cop de timó cap a l'est, encarant uns forts pendents q fan q els cantells hagin de treballar en tot moment al 100%. Alguna patinada i primeres recalentades de motors del dia abans del port de la Lleia, on traiem el caparrot per guaitar avall cap a l'Aliot... Un descens q repetirem tant aviat quan sigui possible, sense dubte.

L'Arija, assolint el replns de sota el tuc de Marterat.

L'Aliot amb el coll de Roia a l'esquerra.

Seguim amunt amb els rajos del sol maltractant-nos la pell sense escrúpols (tindrem la pell de sapo, com les dones (o homes) rossos/es platí de 50-60 anys que fumen encadenant cigarrets ansiosament desde fa un munt d'anys i van a prendre el sol a la platja a les 14.00h del migdia, a diari durant l'estiu. No ser perquè, però també els/les relaciono amb la revista Lecturas i vestits blancs).
Les motxil.les pesen, i això fa q el ritme d'alguns sigui abaldanat i d'anar fent molt feixugament. De sobte, se li inflen els ous a L'Arija, que ens comunica que marxa i que se'n va a fer bicicleta a Sant Pere de Ribes... Quedem parats, però com que és un home de principis, el respectem molt. La motxil·lota, unes gotes de suor com els meus punys i les pells de foca velles, li han passat factura. Llàstima Carles!!! et trobarem a faltar.

NO PASSA RES!!! NO PASSA RES!!!.... Encara quedem tres esquiadors amb moltes forces i ganes de seguir. L'alt i líder del grup (porta el timó de la barca), el ros i amb ulleres (en el nostre cas, ros sí, però amb el cap pelat com l'escut d'una sípia), i el gordet amb barba i mig beneitó, que és el que fa les gracietes del grup.

Flanquejant esquís en mà abans d'assolir la Lleia.

Assolim el coll 2754m amb més problemes del compte (patinades constants), i seguidament el Tuc de la Lleia, quatre roques més amunt. Bones vistes de la France feréstega, on passarem part del cap de setmana.

Llepolet us saluda des de la baixada del pic de Lleia amb una rialleta.

Desfem el camí de roques fins el coll (l'aresta sembla el meu ronyó amb tanta pedra) i ens llancem sense por cap a l'estany blanc esquiant a plaer. Fem la paradinya corresponent per fer la ganyipada i escórrer les pells que estan totalment xopes (gotegen). Fot calor.

Seguim amunt per guanyar per pendents suaus, el coll 2717m, entre el Certascan N i el pic Montabona. De l'ample coll flanquegem com podem (pans de mig als esquís) fins al llom NE del Montabona, ja traspassant al vessant nord francès. Seguim amb esquís fins a 60m sota l'aresta cimera, la qual guanyem amb els grampons i el piolet. Vistes excepcionals del Milieu amb el salt cap a Ossèsse, el Valier, els trois seigneurs,... Porto un globo important, i em foto les ametlles a grapats, per tal de recuperar de l'esforç fet fins al moment.

Milieu i darrera l'Aliot, des del cim de Montabona.

Devallant del cim del Montabona a buscar els esquís.

Descens cap a l'Hillette.

Arribem als esquís i a les motxil.les, i devallem per la gran pala que tenim davant nostre, però amb tendència a la nostra dreta (est) intentant buscar la millor neu ja transformada pels rajos de Llorenç. Disfrutem molt, però hem d'anar vius de buscar bé la neu. Entre la cremeta s'hi amaguen algunes raconades més obagues de crostota infernal rebenta-meniscs... Cap a la cota 2000m, sorpresa!!! ens comença a engollir una espessa boira que fa que ens parem i haguem d'obrir el mapa.

Engollits per la boira a la vora de l'estany de l'Hillette.

Flanquejarem per sota de l'aresta NW que cau del pic Campet, i a darrera... l'estany de l'Hillette!!! amb la seva cabana allà al mig tant ben posada.
Descartem de seguir amb els plans previstos cap a Turguilha (cansament, neu humitejada i ganes de fotra'ns el vi que estem carregant, què collons!!!), i ens quedem a passar la nit a la cabana de l'Hillette. Tot i no estar gaire engrescadots creiem q és el millor q podem fer (4 lliteres, matalassos, llar sense llenya, estufa de querosè sense combustible). Caldrà afegir a l'inventari de la cabana quan marxem: dos canelobres fets amb les botelles de vi.

OBJECTIU: Treure pes de les motxil·les per l'endemà.

Ja ben instal·lats a la cabana, ens fotem la primera ampolla (Les Crestes. Priorat) en un obrir i tancar d'ulls, mentre ens anem inflant d'unes magnífiques olives i d'una llonganissa seca de Tremp que ha portat en Lluch. Feina feta fora destorb. Demà no farem avant ni amb rodes... ens diem. Afortunadament, quan comencem a riure amb més facilitat que de normal, sabem parar i ens hidratem a base d'infusions variades.
Per fer passar la tarda i el fred (tenim llar, però no llenya), ens col·loquem plegats a la part baixa d'una llitera costat per costat (El Carles al mig), amb un tè en mà cadascú, per calentant-nos les mans tot comentant l'esquiada... El termo no gaire lluny i el sac més calent horitzontalment obert en canal, tapant-nos a tots tres... Us ve a la memòria el Gag del llit de la Trinca dels finals de programa? doncs igual.
Finalment, i quan ja hem mig paït la primera fartera, ens asseiem a la taula altra cop assedegats, i destapem una segona ampolla (un Dido. Montsant) per rematar la vetllada, tot sopant. Uns autèntics borratxins!!! i una feinada per sortir a pixar a fora, després, aferrats per les lliteres per no caure...
En fi, passem la tarda de primera i se'ns fan les 22h ben ràpid. Bona nit!!!

Diumenge 8.30h del matí i ja enfilem cap a la collada de Colatx per forts pendents (poso grampons a mitja pujada que no vull pendre mal, ells dos no). Quina vall més ampla i maca. Quina raconada més sauvage. Ja li sentim l'alè als Trois seigneurs, cada cop més a tocar.
Fotem un descens de puta mare pel vessant sud (mel) fins que anem flanquejant per encarar la pujada cap al Turguilha, el qual assolim a peu pels últims metres de roca. Que bonic tot plegat amb la Pica d'Estats i molts cims envoltant-nos.

El pic de Turghilla, un bon mirador cap al punt culminant de Catalunya.

Tram de descens glaçat sota al cim i per oblidar la resta (crostota de la brillant) fins a l'estany de Crousette. Posem pells davant mateix de l'esbelt pic de Laquet (es fa mirar) i cap amunt amb màniga curta amb la neu força transformadota. No podem fer cim perquè acaba sent una paret de roca, però ens tirem cap al costat nord, on hi fem una bona esquiada fins al coll sud del pic de la Mede, on dubtosos, no veiem per on baixar a la vall d'Ars... Busquem i trobem una canaleta amb molt pendent, la qual ens deixa canviar de vall i seguir amb la volta planificada.

Descansant a sobre de la Vall d'Ars.

Canal de baixada a l'Orri de l'Ars.

Arribem a la cabana de l'orri de l'Ars i encarem l'última pujada del dia per guanyar el coll de Guiló a 2360m. A la nostra esquerra deixem el port d'Aulós que ens portaria a l'estanyet de Guiló.
Doncs avall, per una baixada d'autèntic cartell (W) pel costat de l'estanys de Guiló i de Romedo de Baix, quan finalment el descens vira cap al sud, amb neu molt i molt lleugera d'esquiar en tot moment.

Esquiant a plaer.

Igual...

Traiem pells a la part baixa del barranc de Romedo i comencem una gincama força llarga... que si ara un flanqueig per festuca mullada i amb una òstia de collons a sota, que si desgrimpem roca mullada,... A la cota 1600m ens posem els esquís a l'esquena definitivament, i ja seguirem les fites pel senderó sense problemes fins al Pla de Boavi i la presa de Montalto, després.
Great job my friends!!!
Anem a recuperar el cotxe a Quanca, i ràpid cap a Llavorsí a aixecar les gerres ben amunt, ben amunt!!! per celebrar que hem finalitzat una travessa excel·lent i molt salvatge. Sou collonuts trincos!!!

Ben amunt!!!!

Per tenir informació més tècnica i detallada de la travessa, llegir la piulada d'en Carles Lluch (Outback pallarès, backside couserans) a Cegesquí.