Melderomaní

Castanyes i les pastes seques.

Semblem el Barça del mes d'octubre, amb baixes importants com les del David, l'Olga, la Montse i el Carles, però no defallim pas i tirem amunt cap a la vila vermella per celebrar la primera trobada d'esquiadors xiflats que pedalen (Prades, Oct 2015).

Ens inflem com a pàpoles, gastronòmicament parlant, i fem dues rutes molt completes a sobre la bicicleta de muntanya, una de les quals per les muntanyes de Prades i l'altre, fent un tomb molt genuï pel Priorat antic.

Anem a explicar una mica la xiflada...

Sense massa més opció, adaptem les pedalades al Ralli de Catalunya, que aquests dies també treu fum per aquells paratges de colors de tardor. Molt de tifosi dels cotxes i bastanta olor a brolla mediterrània, quan travessem algun tram enboirat de joves seguidors inquiets.

La primera ruta del cap de setmana és un tomb circular sortint des de Prades, la qual fa una passada pels principals pobles de la zona. Pobles com la Febró, l'Aixàvega, Montral, Farena, Capafonts i així fins a tancar la volta, fent una última ascensió al tossal de la Baltasana per acabar de guanyar-nos el sopar.

L'endemà, ens fem petar una ruta molt ben dissenyada i preparada pel Pep, resident al cor del Priorat antic. Una bonica volta per la comarca, la qual ja ens dissenya perquè trepitgem i passem pel mig de les vinyes d'on ha crescut el raïm dels vins, que hem disfrutat durant el sopar de gala del dissabte... Impresionant!!!

Marcus Metallica, amb el Montsant al fons.

Com a curiositat d'aquesta segona volta, dir que quan estavem passant per la Salanca, en Ramon Pahí, amic d'adolescència i viticultor d'autèntic cartell, ens ha deixat preparada una sorpresa colosal... Uns cartells on posava melderomaní, ens han portat fins a un bancal de la seva vinya, on una caixa de collir el raïm, amagava una sorpresa a sota... L'hem aixecada i ens hem trobat quatre grans copes, una ampolla de vermut (made for him), una gelatina de vi negre de la mateixa finca i uns "palitos" per sucar a dintre d'aquesta, impressionant!!! i el millor, l'escrit que ens ha dedicat i que el Pito ha llegit in situ i en veu alta per tots nosaltres, abans de començar a remullar-nos el béc...

Aquí van les quatre línies d'en Neti:

Assaborir l'autèntica melderomaní,

o deleitar-nos sucant palets a la gelatina de vi negre de la Salanca infusionat amb mores d'Àreu.

o fer un primer plat entre les muntanyes de Prades

i un segon plat pedalant la llicorella,

corves del nivell amunt i corves de nivell avall...

Tot té un mateix nexe en comú,

aquest és l'esport de la natura i l'esforç de la natura...

Ella avança sense deixar senyals de pista evidents,

vosaltres avanceu dibuixant alguna derrapada,

gotejant suor,

dibuixant la traça del gir maria...

De fet, teixint una xarxa des del coll dels ous, que pujareu a continuació,

fins al Gran Paradiso, passant pel Sotllo, el Neouvielle, el Comapedrosa i mil més...

Senyors, seguiu sempre obrint traça, netejant camins i senders,

per tal d'honorar la meravellosa natura,

i sobretot per tal d'honorar el vostre ritme cardíac...

Bona pedalada per lo Priorat!!!

No explicaré els detalls de les rutes perquè les podeu seguir perfectament al wikiloc, però si que em fot molta gràcia de penjar el menú degustació i l'excel·lent maridatge del Pep, com no, qui és un autèntic coneixedor dels vins prioratins i de la seva gastronomia, doncs a més de portar i triar tots els vins, ens ha deleitat amb unes mandonguilles amb albergínies espectaculars, un plat típic de les padrinetes del priorat, excel·lents!!!

Agermanament Ganxeto-Badaloní.

Un autèntic homenatge que ens hem fotut, doncs ens hem afartat com uns autèntics lladregots del tipus albano-kosovars...

Aquí va el menú:

Restaurant "Farts de pop"

*****

1ª Trobada d'esquiadors xiflats que pedalen

(Prades, 24 i 25 d'octubre de 2015)

Menú degustació de tardor

Entrants

Musclos al vapor d'aigua de mar i aroma de posidònia

Sípia amb patates a l'estil Coco de Baix a mar (Torredembarra)

Vins

Mas Sinén Blanc, 2013- Celler Burgos Porta (Poboleda).

Riu, 2012-Trio infernal (Torroja del Priorat).

Primer plat

Crema de carbassa amb crostonets de pa fregit

Vins

Les Clivelles, 2013- Aixalà Alcait (Torroja del Priorat).

Segon plat

Mandonguilles amb albergínia, un plat típic de les padrinetes del Priorat antic

Trumfos enmascarats amb botifarra negra de Ca l'Antonia de Prades i ceps trobats amb sola Vibram.

Vins

La Guinardera, 2010- Celler Balagué i Cabré (Gratallops).

Les Terrasses, 2013- Alvaro Palacios (Gratallops).

Postres

Pastes seques de la Confiteria Casa Padreny de Reus

Castanyes torrades al foc a terra.

Vins

Moscatell, 2013- Rotllán Torra (Torroja de Priorat).

Que tingueu un bon sopar llépol/es!!!!

Pels que no heu pogut venir, us hem trobat a faltar...
Fins aviat!!!

A les 4:25am ja estic apretant l'accelerador com un fidel seguidor d'MTV Tunning i pujant direcció cap a Bielsa, on m'esperen una colla molt potent d'esquiadors insaciables amb moltes ganes de gresca i amb moltes ganes de lliscar per les muntanyes enblanquinades.

Al menjador de l'Hostal Marboré, encara no han posat ni les taules ni les cadires, que ja estic donant pel sac i donant conversa a la mestressa, que té un bigoti amb uns pèls com un raspall de dents i porta una d'aquelles bruses de flors que els hi dono deu anys de vida perquè s'estan perdent...

Li dic que espero a un grupo de catalanes y tal que han dormido aquí... -Porque nosotros a parte de catalanes también somos españoles...li dic, quan veig que ja em comencen a mirar malament, no sigui cas que em saltin les dents abans d'esmorzar...

Ben farts, marxem direcció cap al túnel de Bielsa, perquè el nostre objectiu d'avui, serà el Pic de la Géla des de l'estació de Piau.

Més encesos que unes brases de llar de foc, comencem lliscant des del pàrquing de l'estació cap al fons de la vall en baixada. Posem pells un cop som a baix, aleshores control de l'arva, i llisca que lliscaràs per la suau pujada del principi de la sortida.

A partir de l'estany la cosa es comença a posar més dreta i peluda. Bones sensacions, però ja vaig amb una llaga al peu esquerre com el meu cap. No comencem bé amb aquestes molèsties.
Miro el mapa i veig que arribarem fins la Hourquette de Chermentas. A la nostre dreta, deixarem l'Hourquette de Héas. Un cop arribats a aquest coll, girem en direcció al sud oest per encarar cap el cim, però no acabem de veure clar quina punta és la Géla, que queda amagadota allà al final.

Acabarà sent un cim molt agraït i bonic, però fins al moment, es fa pregar més que les putes bones... Ara cap aquí i ara cap allà, i no li acabes de veure mai el final... deu ser que estem al principi de la temporada i encara anem força feixucs...

Últimes pales del final, difícils. La neu està durota i tenim alguna roca perillosa que no ens farà carícies si patinem cap a ella... Les ganivetes treballen fort i no hem de perdre mai el control dels esquís, mentre al mateix temps apretem ben fort l'ullera.

De totes maneres, es progressa molt bé i arribem amb els esquís als peus fins al collet nord oest del cim. Només ens queda un tram d'aresta fàcil i assolim la Géla.

En Pito, fort com el front nacional francès dels Leppen, arriba el primer i ens espera, que el reste de mortals anem arribant de mica en mica... No li olorem ni els pets... El pic de Gerbats ens saluda amb un bon somriure quan treiem el cap al coll. El circ de Tromousse també allà mateix.

Tres simpàtics esquiadors madrilenys arriben al cim al mateix moment que nosaltres, i curiosament, dels tres, no n'hi ha cap que li interessi el fútbol... I que si yo soy del Atlético y yo del Bilbao... y a mí no me interesa el fútbol... Bé, tampoc treiem el tema polític per no haver de fotre pinya sèca el primer dia que sortim de casa. Un dels madrilenys s'encèn un cigarret entre comentari i comentari.
I ara la sessió de fotos, posa't aquí, ara posa't allà, que si ara el vignemale darrera, que si ara el Mont perdut, que si ja en tinc els collons plens... que si ara foto de grup, aprofitant la vinantesa...
Quatre bestieses més per rematar i ja baixem cagant llets a posar-nos els esquís i a lliscar ben ràpid per les pales obagues d'aquest cim tant entretingut... Bona fresca que hem passat allà al vessant nord!!! i fa estona que el sol no vol saber res de nosaltres.

En el descens, neu dura cullunuda amb fineta capa de polseta a sobre, molt esquiable durant tot el descens. Rialla d'orellot a orellot i vinga... que si som cullunuts, que si agermanament ganxeto-badaloní, cridem... que som els millors, abraçades de tot tipus i la comediada que va seguint... però la veritat és que sí, que som molt cullunuts i ben parits!!!

Satisfets, arribem a l'estació amb la primera esquiada de l'any al sac i ben lligada. Pel cap només m'hi passen lassanyes, escudelles i viandes vàries... la gana apreta de valent a les cinc de la tarda. Marxem cap a la gite de Fabian (cortines roses estil Club), a fer una bona dutxa i a preparar uns bons macarronots pesto per omplir el dipòsit de gasoil per l'endemà... El Carles i la Montse, que han esquiat a la zona de Peyragudes, porten unes hamburgueses súblims de l'Aran i l'anticongelant, és un bon reserva de la terra alta de molt bon beure... Xalem i fem país!!! Esquiada cullunuda, companyia inmillorable i bons rantxos... Un dia complert al 100%.

GPS Track Géla

I l'endemà diumenge, més... Girem el cassette per posar la Cara B, que en aquest cas no seran les cançons dolentes que no se sap la lletra ni el mateix cantant... sinó que hi haurà una altra esquiada d'autèntic cartell... el Soum des Salettes i el Lenquo de Capo. Ara t'ho explico llépol/a!!!

Al pàrquing de Piau trobem l'Ignasi, que fa molt temps que no veiem, i ens fa ilusió.

Arranquem forts com el romesco de les àvies de Baix a mar. Les llagues apreten i algun que d'altre ibuprofè cau, per calmar els mals d'esquena del dia abans... Bona progressió i amb poca estona ja ens plantem a la cota 2650m, al collet que hi ha entre el Campbeil i el Lenquo de Capo, nom de cim que em fa venir al cap uns tortellinis de pasta fresca, unes matrelladores, un cap de cavall i alguns xipresos piramidals i buganvílles...

Al coll ens dividim en tres grups... El nostre grup volem anar cap al Campbeil. Ens llancem sense perdre temps cap al vessant nord del collet, esquiant ràpid. Neu dura com la teva cara i un fart d'apretar dents i cantells fins la cota 2300m. Allà, no acabem de veure clar quin és l'itinerari i se'ns fa tard. Decidim de canviar de plans i anar a buscar el grupet que han anat decidits cap a fer el Soum des Salettes. Guanyem el port de Campbeil i per terreny mixt amb els esquís als peus (forces pedrotes, rocs i timbota a sota nostre) assolim el Soum, després de fer els últims 100m a peu. A dalt, un fantàstic mirador del pirineu!!!

A sota nostre mateix, ens queda le pic de Gabiédou, que ens farem petar algun dia des del plateau de Maillet, després de fer aquest collet amb la bici de carretera (final de temporada).

El descens el fem esquivant el pedregar de sota el cim (1a part). A partir d'aquí bona esquiada fins al port de C. altra cop, on tornem a posar pells per guanyar amb 10 minuts el Lenquo de Capo.
Per baixar d'aquest segon cim, triem una canalota molt estètica i amb pendent que ens portarà a les amples i blanques pales encarades a Piau, per esquiar fort i ràpid fins a les pistes de l'estació.

Hem disfrutat de valent!!! Bones jornades d'esquí per començar la temporada!!!

GPSTrack Soum+Lenquo Corleone

Hem lliscat pel circ de Piau: El Cèsar, en Jose, el Marc, la Montse, el Carles, el Pito i el David.

Nota: Cal esmentar que alguna de les bromes de les piulades són part del show...Amb això vull deixar ben clar, que no tinc per costum de freqüentar locals nocturns on les dones van vestides tot l'any d'estiu i fumen...

Perdoneu per aquesta merderada de fotografies. Ja millorarem.

Bones esquiades llépols/es!!!

Finalment, trec les malles llargues perquè intueixo que avui passarem fred de veritat. Baixant per la carretera de Castellvell, ja em queden les orelles ben tiesses, i ràpidament busco refugi al Can Vicenç, un local on les camareres van afaitades de les celles als turmells, porten tatuatges de lletres orientals i estrelletes vàries i es posen colònies d'aquestes que anuncien per la tele aquests dies de festes i que el nom s'ha de pronunciar amb accent americà perquè sinó no fan la funció de feromona sexual... Ja en tinc els collons plens d'aquesta merda d'anuncis de colònies!!! un darrera l'altre i a carretonades.

Faig un primer cafè (8:15h) i mitja lectura de la columna del Monzó del dia abans, perquè tot just abans d'acabar, que ja arriben Junàtan de Reus i Joan Jornet "pit de pollastre", amb els quals compartirem matinal de St.Steve, pedalant.

Sortim cap al Morell i el fred se'ns clava a sobre les celles... J.Jornet ha sortit envalentonat de casa i ve vestit de mes de juliol com si estiguéssim de verbena de Sant Joan... Les passa putes durant la primera hora de recorregut. Els dits dels peus se'ns comencen a endormiscar, però aguantem com uns autèntics campions. Fa un fred de collons, encara quan fa mitja hora que pedalem!!!

Arribem al Rourell, i enfilem cap a Picamoixons per aquella carretera recta i amb un aire gèlid que ens toca a la proa. Avui volem provar una carretereta enportlanada que ens pujarà a Fontscaldes, i per la qual farem cap al coll de l'Illa.
En Josep Enric, un ciclista veterà, singular i que sempre porta un paquet de Marlboro a la butxaca transparent del mallot, ja em va posar les dents llargues quan em va deixar anar que es podia pedalar, entre oliveres i vinyes, per aquest caminot de formigó molt poc conegut i que està ben acondicionat per rodar-hi...

Molt bones rampes amb percentatges forts per fer passar el fred. En Jonie "Miguelón" apreta fort i ensenya les dents, fotent-li un bon cop de ronyons per arribar el primer a les primeres de canvi. Carretera de les que m'agraden, i paisatge per disfrutar. L'hem encertat de ple!!!

Arribem a Fontscaldes i trobem a dos personatges molt simpàtics i amb les galtes vermelles com uns tomacots (esmorzar de forquilla i mig bruts). Ens indiquen amb pèls i detalls, i quasi fotent-se d'òsties entre ells, per on hem de seguir per aconseguir la carretera del coll de l'Illa. Cinc-cents metres de carretera ample, avorrida i sense cap mena d'interès, i ja tornem a pedalar per un caminot asfaltat fins arribar a Figuerola del Camp. D'aquí, després de fotre una volta pel poble, marxem ben ràpid fins al Pla de Sta.Maria, on parem a fer un "Kit Kat" (lleuger parèntesi), doncs les bicis ja se'ns transformen en carabassa i comencem a semblar tres gossos perdiguers amb la llengua fora. (Són les 12h).

A partir del Pla de Sta.Maria, res que no coneixem i que no surti de la puta monotonía... Valls, Alcover, la Selva del Camp, Almoster i Reus.

Molt bona matinal sobre la bicicleta. Lleugera, diferent, d'uns 70 Km de distància i plena de bones converses i comentaris varis, que ens serveix per fer lloc pels canelons de Sant Esteve, els quals ja fa un any que els estem esperant!!!

Bones pedalades llépols/les!!!

Esquiant plàcidament. Foto:Vicenç

Després d'acabar l'any 2015 d'una manera bastant lamentable, dormint a les 22:55h i amb els cullons plens de clàssics musicals francesos i embafat de Màgic, un succedani del cava per nens Pinkie... comencem el 2016 amb una esquiada molt digne i disfrutant amb les lliscades que hem pogut fer per la Bigorra.

Arrenquem des de Tournaboup (1450m) amb un dia esplèndid. El primer tram el fem per les pistes d'esquí de Súper Barèges (70% obert) i bastant desanimats pel panorama que ens envolta a cotes baixes.

La sensació és que estem mig grillats, i no sé què coi fotem aquí si està tot mig pelat de neu... però som forts mentalment i no defallim de l'afany de buscar el color blanc per aquestes muntanyes amb tantes jornades èpiques de ciclisme.

Arribem al pàrquing de Súper Barèges (1760m) i canviem de direcció per seguir cap al nord, per sota del telecadira de Toue i per la festuca, per la qual es llisca millor que amb neu (no treiem pas els esquís en aquesta zona pelada). Neu continua als 1950m, tot i que per ara encara no ens hem tret els esquís per res...

Comencem a canviar les cares, i a fotre algun crit: -On sou?, -On esteu? en plan de show, evidentment quan veiem que ja va canviant el panorama...

Poc a poc es va veient tot més blanc i comencem a intuïr que avui serà una fantàstica jornada d'esquí sauvage. Pistre estaria orgullós de nosaltres, seny, pit i cullons Guy!!!

Vince al davant amb el Midi de Bigorre al final.

Lo massís del Neouville a la nostra esquena. Foto. Vicenç

Pendents suaus fins assolir l'aresta de neu que baixa del pic Oncet i que queda a sobre del llac d'Oncet (2300m). Les cares obagues estan dures com les negociacions de JXSí i la CUP, i només saltar de vessant, ja apretem fort els cantells per passar com dues ballarines per un flanqueig de la mort, molt delicat. Un pas en fals, i m'hagués vist obligat a canviar el títol de la piulada... Inmersions a dins el llac Oncet, i sense neoprè.

Seguim per un paisatge molt blanc i amb bona quantitat de neu. Assolim el coll d'Oncet per neu dura i amb moltes ganes de veure què ens trobarem a l'altre costat. Un cop al coll, veiem el coll d'Aoube allà sota, el qual descartem perquè la neu la trobaríem massa gelada al costat nord. Optem per pujar al Pène Blanque (2743m), imponent i que està blanc com el menjar típic de Reus. Té pendents de fins a 35-40º, però la neu la trobarem al punt, doncs hi està tocant el sol des de fa força estona (SW).

El coll d'Aoube i el descens que ens espera des del cim...

Pic du Midi de Bigorre.

Bones pendents per assolir el Pène Blanque. Foto: Vicenç

Arribant al cim, amb el pic Crémat i el coll d'Aoube al fons. Foto:Vicenç

Un cop al cim, abraçades a l'estil Mas-David Fernandez... Estem contents i orgullosos del que estem fent. Parlem i arribem a un acord per devallar tots els metres que poguem, posar pells i finalment guanyar el coll de la Bonida i el cim del mateix nom. La idea serà de baixar pel vessant S de la Bonida i fins baix.

Bon estil de Vicenç en el descens.

Olé, olé, oleeeeééé!!! com un torero andalús...

Tota la vall per nosaltres... Meeelderumeruuuu!!!

Molt bona feina. A la cota 2200m tornem a posar pells i enfilem direcció al coll de la Bonida, però sense arribar-hi. Una mica abans trencarem cap dalt al cim.

Posem pells i tornem a tirar amunt.

Vince, fort com l'olor del quitrà...

Assolim la Bonida (2529m) amb els esquís a l'esquena i grimpant per unes pedrotes. Vince té ganes de gresca i es vol tirar pel vessant E d'aquest cim, però, ja fa estona que no hi toca el sol i amb el vent que està bufant a cotes altes, s'ha quedat tot com un mirall... Està molt gelat, i faig retornar al boss que ja ha devallat uns centenar de metres molt decidit... Cal posar seny que algun dia ens trobaran estampats al fons d'una vall i fets a "trisses".

Mentrestant, des del cim de la Bonida i al vessant oest del pic de Costallat, veiem a dos esquiadors que tornen lliscant per sota de l'estany d'Oncet. Possiblement sigui Monsier Cabot amb un espàrring, doncs va piular activitat a Camptocamp el mateix dia que nosaltres i a la mateixa zona. Durant el dia no vam veure ningú fent el javalinot per allà a la vora.

Finalment ens llancem pel vessant S de la Bonida que està amb la neu transformada i al punt. Bon descens i bones pendents fins que se'ns acaba la neu a la cota 2100m. Hem de caminar 10 minuts flanquejant per caminets de vaques fins a trobar un bon bigoti de neu, el qual ja ens asseguri la continuïtat. I ara sí, que ja acabarem esquiant fins al cotxe amb els esquís als peus i per les pistes, fent els últims girs...

Molt bona activitat i amb més neu de la què esperàvem!!! Adjunto el GPS TRACK

En Carles esquiant a sobre l'estany de Montoliu.

Espatuflant i llarga jornada d'esquí a l'aran més sauvage, on hem lligat una volta molt i molt xula, sota l'atenta i penetrant mirada, del director general de l'empresa Construccions&lliscades MaubèrmeS.L.

Vinga!!! a la feina cullons, que ja comencem cinc minuts tard i haurem de recuperar-los a la tarda...

Surt el sol que encara va ple de llaganyes, que ja estem fitxant a Beret per començar amb pas de patinador, a tirar milles cap a la vall d'Horcalh.
Portem tots l'uniforme de treball i ningú ha descuidat els seus Epi's (arva, pala i sonda), mentre l'encarregada de material (la Montse) passa llista i en comprova el seu bon funcionament.
Calentem ràpid i ens posem a fer feina amb un objectiu comú, el tuc der Òme, i una planificació de treballs no gaire estricta, doncs ja hem decidit que anirem sobre la marxa i en funció de les condicions que anem trobant...

Ens plantem ben aviat a la divisòria d'aigues dels rierols d'Òrla i de Vernatar, lloc en el qual ens toca decidir si anem a la nostra dreta o a la nostra esquerra...
Després d'estar cinc minuts deliberant a la sala de reunions, prenem la decisió mitjançant l'enllaç sindical (el Pep), d'agafar la vall de la Cabaneta.
Flanquegem pel vessant N que cau del Serrat des Cardigassos, i d'un en un i amb tota l'obra ben senyalitzada, fem les lliscades més exposades del dia. Més val no jugar amb foc, no sigui que apareixi un inspector de treball del Ministerio i ens sancioni amb dos caps de setmana sense pujar a esquiar... Quina putada, ara que torna a nevar...
Paral·lelament, l'Aniol ens apunta el plus de perillositat corresponent en el full d'hores setmanal.

El grup progressant per la vall de la Cabaneta.

Obrint la traça. Foto:Carles Lluch

El duet fantàstic ens obren la traça, mentre la resta de mortals ja fem prou d'anar seguint amb llengua fora de perdiguer... Sap greu, però les forces no ens acompanyen i arriben on arriben... Millor no fer el valent, que estarem una setmana de baixa per sobreesforç. Bon ambient de treball i molta tranquilitat en aquests paratges feréstecs i blancs, de la part nord-oest de l'Aran. Quina passada!!!

El Serrat dels Cardigassos al fons. Foto: Carles Lluch.

Autopista cap al cel...

El tuc de Montoliu ens fa una clucada d'ull, mentre el voregem per l'oest, i deixant l'estanh Nere deth Horcalh a la nostra dreta. Poc a poc, el rendiment de treball va baixant i les hores es fan més llargues de passar... El Marc, del departament de projectes de l'empresa, els hi recorda al Carles i la Montse que en aquesta obra no anem a preu fet i que no cal que correm...

Ràfegues de vent al cim de Montoliu. Foto: Carles Lluch.

Enfilant la última pala del tuc der Òme.

Ja ens queda poc per assolir la colhada Nera i no parem de xupar traça, com dirien en l'argot ciclista. Un cop allà, trenquem cap al nord i pugem al tuc der òme (2720m) amb els esquís als peus. Ja tenim la teulada feta!!! posem la senyera al capdamunt.

Arribant al cim del tuc der òme.

Gaudim d'unes vistes espectaculars, mentre els companys van anomenant, un darrera l'altre, una llista de cims que ens envolten i ens miren amb una mirada suggeridora (Boulard, Crabes, Bessiberris, Montaut,...). Tots estem enfadats i no ens ho estem passant gens bé, només cal veure les cares de pomes agres que fem, quan veiem la baixada de neu pols que ens espera... Però cap problema que ve el Roger i ens aixeca la moral... diu:- que ens pugen el sou i la categoria!!! I tots avall amb el somriure d'orella a orella!!! Melderomannnníííííííííiíí´!!!

L'Aniol disfrutant del descens. Foto: Carles Lluch.

Bona resposta dels Response. Foto: Carles Lluch.

Sííííiííi!!! el que buscàvem... Foto. Carles Lluch.

Molt bona neu fins a l'estany, xala que xalaràs, encadenant girs i flotant per dins la neu... L'encarregat ha de posar fre a l'eufòria que la feina encara no s'ha acabat. Arribem a l'estany de Montoliu en un obrir i tancar d'ulls, i el travessem remant i d'aquella manera tant natural, quan et fa mandra de desfer-te les botes i sembla que vagis mig coix i no avancis...com el C3PO d'Stars Wars.
Quin paisatge, mare!!! i sols que estem allà al mig... Just passat l'estany, decidim de no fer jornada intensiva i parar mitja horeta per menjar-nos l'entrepà.
Amb la panxa plena fa mandra de posar-s'hi a la tarda, però cal acabar l'esquiada que és tard i es farà fosc. Descartem d'esquiar (remar) fins a Bagergue, que era una de les opcions per la qual havíem deixat un cotxe al bonic poblet de la vall d'Unhòla (en tenim dos més a Beret, no patiu).
Durant aquest descans, estudiem les diferents opcions que tenim d'itineraris, i tal com explica magistralment en Carles al blog de Cegesquí, decidim de pujar al Parros, com a següent objectiu del dia.

Travessant l'estany de Montoliu

Posem els esquís i acabem d'esquiar per neu molt i molt bona. Uns metres més fins arribar a la cota 2203m, on tornem a treure les pells de la motxil·la.

La Montse amb els Parros al fons. Foto: Carles Lluch.

Marc amb el Maubèrme cobrint-li les espatlles.

Els de sempre, forts com els vins del Priorat, agafen les regnes altra cop i s'enfilen 500 metres més, per la gran pala NO dels tucs de Parros. Una traça molt estètica i que ens va molt bé als que se'ns comencen a transformar els esquís en carabassa. A falta de bona condició física, molt de pensament positiu i pensar en altres coses del tipus: Olles araneses, què direm quan arribem a casa a les 23:00h de la nit, etc,...

Primers metres d'ascens al tuc de Parros.

Maubèrme i les traçades del descens.

Traces que hem deixat al tuc der Òme, vistes de la pala NO del Parros.

Pala potent per acabar de rematar la jornada de treball.

Ascens al Parros, amb Maubèrme i òme al darrera.

A dalt al Parros NE, un fred de cullons que et deix les orelles i les puntes dels dits ben tiessos/es. Assolim el Parros SO amb els esquís a la motxil·la per l'ample aresta. Ja preparem la mascletà perquè la baixada serà per tirar coets!!! Portem vuit hores d'activitat a les cames i fins a Beret ho cobrarem com a hores extres festives.

Començant el descens SO de la pala del tuc de Parros. Melderomaní!!!

La Montse fent de les seves...

Traces de descens de la SO del tuc de parros.

Per rematar la feina, a la cota 2240m tornem a posar les pells i ens fem petar el Cap de Clòssos. El sol s'està amagant i les boniques llums de l'última hora de la tarda, ens acompanyaran durant l'últim descens del dia. Una jornada molt bona!!! la qual recordarem durant molt de temps.

Finalment podem certificar l'obra i presentem la factura dels treballs realitzats al client: +/-1775m de desnivell, 8hores normals + 1 hora extra festiva i 23,5 quilòmetres de distància.
GPS Track

Un plaer de lliscar amb aquests autèntics campions de l'esquí sauvage: l'Aniol, el Pep, la Montse, el Carles i el Marc.

Carles, gràcies per aquestes fotos tant xules que vas fer.

L'Ignasi a la pala SE del Serrera amb el Comapedrosa al fons.

Agafem el falcó mil·lenari del Vicenç (furgoneta destartalada, però que pot agafar la velocitat de la llum) i arribem a Oliana a les 6:30h. Fem un cafè amb l'Ignasi que ja ens espera i fem quatre propostes de l'esquiada que ens espera... Avui ens reunim lo pitjoret de cada barri...

-Portes el mapa Ignasi?
-No l'he agafat, creia que el portaves tú, Pep?
-Jo tampoc l'he agafat i mira que el tenia a sobre la tauleta del rebedor... no sé...el Roger, potser? ara està al wc quan torni, a veure...
-Ostia Vicenç!!! No, em vas dir que l'agafaries tú...
-Bona feina nois, comencem bé el dia!!! i avui que volem anar a la "descoberta" per la vall de Riu...
Anem a pams...
La idea serà de sortir de Ransol i pujar cap al Serrera (un clàssic), després baixar per la pala SE i enfilar cap amunt al pic de la Cabaneta. Finalment baixarem per la inhòspita vall de Riu a l'estil senglar malferit per escopeta de caçador i gossos perdiguers que fa tres dies que no oloren el menjar i et persegueixen. Per cert, que necessitarem dos cotxes per fer aquesta activitat.

Croquis d'en Guy Pistre, que sempre es menjava l'arròs passat i tard.

A la Seu d'Urgell recollim la Diana i l'Anton que avui ens acompanyaran (fitxatges del mercat d'hivern).
Després de deixar una furgoneta a la pista de la vall de Riu (Revòlt de la carretera que puja al coll d'Ordino des de Canillo), on quasi l'Anton i la Diana fan la Cabaneta amb la furgoneta... Ens trobem tots a l'aparcament de Ransol.
Més gossos que cotxes a l'aparcament de la Coma de Ransol. Em recorda el parc de Vallparadís de Terrassa, on per cert, aprofito per convidar-vos a venir-hi, doncs aviat es celebrarà el Pícnic Jazz Festival, el proper diumenge 13 de març.

Sortim a ritme tranquil i mantenint converses de les èpoques en què vam cursar l'EGB (Bombatxos, ombreres, jerseis de coll alt, mitjons de rombos + nàutiques Pielsa i motxil·les Mistral). Ens fem grans!!!
Bona neu a cotes baixes, que és bastant sòlta quan fem la traça. Sembla que avui tornarem a xalar fort.
El boss ve amb ganes de rebentar-ho tot i comença obrint la traça i al capdavant del grup. Diuen les males llengües que porta dos totxanes a dins la motxil·la per endurir la jornada.

Fem goig allí al mig de les muntanyes andorranes. Foto:Anton Dolcet

Anem veient colls i itineraris al costat nostre... i ràpidament ens ve al cap en Guy Pistre... Quantes vegades li debia fotre la bronca la parenta. Pobre dona si en va aguantar de coses...
-Guy, cullons!!! m'havies dit que tirés l'arròs a les 16:00h que series aquí, i són les 20:30h. La setmana passada em vas fer igual...però si és fosc de fa tres hores... Què ets beneit?
-Perdona xata, m'he engrescat baixant i he fet cap al fons de vall, aleshores he hagut de remuntar un parell de colls i se m'ha fet una mica tard...
-Suposo que demà no surts, no? A la pròxima canvio el pany i et foto les maletes a la porta...
-Dona... em sap greu, però ja havia quedat amb François per tombar una estona i no li puc dir que no...Vindré aviat, demà, segur que només farem quatre lliscades i a l'hora de dinar a casa...

Bé, ja hem dit que haurem d'investigar més sobre aquest home, el nostre referent... El bar on feia les birres quan acabava l'activitat, el carrer on vivia, l'epitafi genuï que segur que té gravat a la làpida (On esquiem, demà?), quan mesurava el piolet que portava (veure la portada per entendre perquè ho dic.), etc.
Anant xerrant, ja fem cap ràpid a la collada de Meners. La temperatura és de mes de maig (sol i sípies) i anem amb màniga curta. Tenim el Serrera allà mateix.

Arribant a la collada de Meners amb l'Anton que comença a calentar motors.

L'Ignasi, esquiador incansable i insaciable.

El cim de la Serrera a tocar.

Pic de la Coume de Seignac i algunes traces de descens.

A l'ample aresta que puja al pic de la Serrera.

Arribem a dalt el cim i tenim la sorpresa que ens trobem al Santi i el seu company d'escalades, en Pep. Bona alegria de veure'ls. Ens avisa que la pujada per Sorteny està molt encrostada. Un mal auguri...
Quatre carquinyolis casolans i cap avall que fa baixada per la pala SE. La primera meitat de pala exquisita!!!

Ignasi, l'home que sempre surt bé a les fotos.

L'Anton, que sempre busca la millor traçada.

La Diana també té ganes de gresca i d'esquí.

L'Ignasi i el Pep aprofitant les millors neus del dia...

Esquiant, amb la pala de ruf mirant-nos de reüll com els pops...

A partir de mitja pala comencem a tenir uns malsons, és a dir, uns sons intranquils, caracteritzats per una opressió al cor i somnis angoixosos, paorosos... Comencen a aparèixer uns peixos d'esquelet cartilaginós i que mengen plàncton, peixos, cames, braços, cossos sencers i algunes quilles de vaixell si fa dies que no troben res... no hi ha base, cullons!!! I la crostra també s'apunta a la festa... Per tant, un autèntic nyap de nyaps!!! La neu està més lletja que pegar un pare...

A la cota 2500m i amb una emprenyada com la del pilot François Delecour (Dix fois trop tard!!!), parem a fer un mós i quatre carquinyolis més, per ofegar les penes. Una alegria enmig del desànim, la salutació del Pito des de la pala del Serrera. Ell també ha estat per Andorra aquest cap de setmana amb uns companys verds i negres... A veure com t'haurà anat, llépol, ja explicaràs al CEB.

Ràpidament i mig desanimats, remuntem cap al cim de la Cabaneta. Últims metres amb grampons i ja veiem que avui ni cares obagues, ni cares solanes, només cares d'emprenyats... massa calor, pluja a cotes altes i s'ha fet malbé la neu.
Al vessant solà, flanquegem per sota la Cabaneta i anem a buscar la gran pala sud que esquiarem amb força bona neu (Siempre pozitivos...). A la nostra dreta ens queda el pic de les Fonts. A partir d'aquí, a fer el Sanglier... Vicenç i Anton agafen la batuta (varetes) i ens marquen la direcció a seguir per la gincama de la vall de Riu.
Sobrevivim a molts taurons i a alguns bosquets d'avets frondosos, on és fàcil perdre un ull i la paciència... Això sí, quin paisatge i quina vall més bonica... Finalment, i després d'un parell d'intents, ja la coneixem!!!.

Cartell informatiu del principi de la vall de Riu.

Hem esquiat per les valls de Ransol i de Riu amb: la Diana, el Pep, el Vicenç, l'Anton i l'Ignasi.
Sortida patrocinada per: Compeed, Pastisseria Pintalow, Gero10 i Taller de reparacions Shark bite Andorre.

Benvingut Anticicló!!!
Piulada de la mateixa activitat al fabulós blog Zwingg

GPSTrack

Santi, esquiant amb el pic d'Estós al fons.

Parem a fer un soparot de menú al Restaurant El Chopo. Bon sopar casolà, envoltats d'un ambient bastant recarregat per la matriarca de la casa. Molts poms de flor sèca penjats per tot arreu i quadres d'aquells de paisatges que no me'ls fotaria a casa ni que em paguéssin. El camarer és pastat al Messi, però amb dos pams més... No ens podem estar de fer-li el comentari, i ens reconeix que no som els primers que li diem...

Un cop sopats, amb un tres i no res (2h) ja estem planxant l'orella a St. Lary Soulan amb dues propostes sobre la taula per l'endemà: 1) O ens la fotem cap a les Granges de Lurgues, cares sud i amb possible salt al vessant nord, però amb caminada inicial; 2) o tirem cap al col d'Azet (a sobre Val Louron) i busquem itineraris més nord per aquells paratges, sense caminar tant i amb "possible" millor neu... Tindrem tota la nit per pensar-ho. Bona nit malparits!!!

Dissabte 8:00h del matí. Objectiu: el pic d'Arrouyette o pic d'Estós.
Ens decantem per no caminar gaire i buscar la preuada neu pols...
Deixem els cotxes a la cota 1620m i comencem a caminar (25-30 minuts) fins a calçar els esquís. El pirineu fot bastanta pena i sembla que estiguem ben bé al mes de maig...
Guanyem ràpidament el teléski de Tuco, i aquí ja tenim neu continua ben pentinada (de pistes buides) fins als 2080m. Estem al capdamunt de les pistes d'esquí de Val Louron. Ara ens toca baixar caminant 150m, i ja tornem a calçar els lliscadors per entrar a la vall on passarem lo dia. Un cop dintre i al final d'aquesta, l'Arrouyette imponent, i a la nostra dreta ens queda l'elegant piràmide del pic de Sarrouyes.
Comencem a obrir traça per la neu pols que ha acumulat el vent al fons de la vall. Al capdamunt de les muntanyes, la neu s'aixeca amb virolència per les fortes bufades dels núvols mig emprenyats. Un parell de francesots amb gos, també van en la mateixa direcció que nosaltres, i un d'ells amb el gos ens acompanyarà durant tota la jornada.
Vince Vega, els més cinèfils sabreu d'on ve aquest nom, obre la traça amb la potència i la força que el caracteritza. El vent cada vegada esdevé més fort, fins arribar al punt, que cada bafarada ens fa parar i ens fa resguardar-nos de la neu que vola contra nosaltres. Bufa de sud.
Semblo la doña Rogelia, tapat que només se'm veu mig bigoti.

El Santi i el Pep progressant amb el vent fent estralls per les zones altes...

En un gran esforç i amb la sang molt brava, guanyem la cabane de Bassiouente (2450m). Gran notícia, quan en arribar-hi, ens veiem a V.Vega resguardat a la seva paret exterior oest... Closed and barrad!!! La mare que els va parir!!! Quatre comentaris del tipus: que si estem grillats, que cullons fem allà amb aquell vendaval, si ens falta mitja bullida...
Esmorzem, mentre està fotent unes ràfegues de vent que foten por. Mentrestant arriba el francesot més veterà, amb la cara que sembla un tomacot... -Que es posi algun buff o alguna protecció, aquest beneit!!!, ens diem entre nosaltres...

Bé, que la sortida se n'està anant a prendre pel sac i no haurà servit per res fer la quilometrada... Desanimats, ens plantegem fins i tot de baixar amb grampons i fotre-ho tot a mar!!! Finalment enganxem els esquís a les botes i la jornada comença a agafar una altre aroma amb la picada... Bon descens amb neu variable (tota esquiable) fins a l'alçada de l'estany de Sarrouyes (2170m). Tots ens hem mirat de reüll com els pops la cara est del Sarrouyes durant el descens... Està més resguardada del vent i té un seguit de llamineres i suculents pales, a petar de neu pols acumulada... -Potser si l'agaféssim... -Va dropots, que segur que la xalarem...
Fot-lee les pells que tirem cap amunt, llépols...

Les zones baixes de les valls estan molt pelades i sense neu.

El pic de l'Arrouyette i el seu avantcim, des del Sarrouyes. Molt suculent...

Pales amb uns pendents potents i sostinguts, tot pujant al pic de Sarrouyes.

Es nota el canvi, i com que bufa molt fort de sud, en aquestes pales no ens toca tant el vent i quedem ben resguardats. La veritat és que pugem de cullons. Quin canvi. La cara est del Sarrouyes té una pala de 700 metres amb forts pendents i sostinguda. L'esquiada serà de les bones, i ho intuïm.

El Santi amb el motor treient fum... Al fons: Nord Nère, Espingo, Hourgade...

Gairebé arribant dalt al cim, el vent canvia de direcció i ens segueix fent la guitza i bufant molt fort. Ara bufa de nord... Qui ho va parir, com es canvia de camisa, aquest!!!
Arribant al coll, no tenim més remei que fer un "Cuerpo a tierra"de militar, doncs les ràfegues són veritablement espectaculars... El gos pelut que acompanya al francesot, s'acotxa i fa força apretant les dents i amb cara d'acollonit... Me'l miro, tot esperant veure'l sortir volant com si fós un peluquí amb els velcros desgastats, un dia de mestral fort a Reus, i quedant penjat a les branques d'un enorme plàtan d'ombra d'un passeig qualsevol... Per sort, va aguantar com un campió aquella ràfega de vent mai vista, tant forta i virulenta...
Deixem el cim del Sarrouyes per un altre dia que sortirem volant com el peluquí... No ens atrevim ni a treure el nas a l'altre vessant...
Treiem les pells i cap avall que fa baixada, i molta... 700m de pala ben sòlta i gustosa, com l'arròs del Coco...
Neu súper ventada i portada d'aquí cap allà quaranta quatre vegades, fins a quedar a les diferents canals que anem agafant en forma de pols recol·locada. També forces trams amb neu durota esquiable al 100% i primavera a les cotes més baixes i planes del final de la vall. Per sort, la crosta ni l'ensumem durant tot el dia, tot esquiable. Genial!!! com deia el nen tibetà que anunciava els Citroën AX.

Si xaleu... amb el Sarrouyes a dalt a la dreta.

Vince Vega ballant a les pales del Jackrabbit Slim's

Pep, disfrutant com un nen petit de l'esquí i l'entorn.

Molt bona esquiada fins als 1900m, on tornem a remuntar caminant (100m) fins dalt als teléskis. Tornem a enfundar els esquís i per una neu de pista 100% tot obert, rematem el dia amb la rialleta fixada a la cara. Som cullunuts!!!

Gran sortida a la zona de Louron amb la companyia de Vincent Vega, Santiagus Wallace i Jules Winnfield Artigues. Quina tripleta, nano!!! per apartar les criatures...

A la dreta, el vessant nord del Sarrouyes, que esquiarem quan poguem.

Ventolera a les parts altes.

Portarras, Aulon, Arbizon,... Amb la cota de neu al S, alta com l'Olivia Popei.

Per acabar la jornada birres, patates fregides i show, tal i com ve a ser habitual...
Hem comptat uns 1500m de desnivell i una jornada intensiva de treball (7 hores).

Disfrutant de les blanques pales de pols...

Cap de setmana molt complet on hem estat buscant la neu pols de les obagues a les boniques i tranquiles valls d'Aure i de Louron. Sembla que hi tinguem la segona residència i negocis aquí, no?

Divendres al vespre i ja tenim una feinada impresionant per triar d'entre els dotze primers i els catorze segons que ens ofereixen a l'Hostal Sánchez, en un menú de 15 euros molt variat, potent i només apte per patants com nosaltres... (risotos, raviolis, cús-cús, tonyina, brases, milfulles amb salmó,...). En poques paraules, acullonant!!! Aquest cop fins i tot ens hem entaulat a la zona del resturant (mateix preu). Impecable. Ens embrutem com un mitjó fent quatre canyes abans de sopar i ens remullem el béc mentre sopem amb un bon vi de Somontano... Atacs de riure molt potents quan ja anem mig bruts i comencem a parlar de rucades...

Que comenci la festa: Garbure d'insaciables...

Dissabte 8:30 del matí i amb unes llaganyes com a punys, tinc la sort de poder coincidir amb alguns dels insaciables al pàrquing de la boca nord del túnel de Bielsa. Apareixen d'arreu del territori català i es reuneixen comptades vegades, aquest cop, aprofitant la lluna plena... Aaaaaaaúúúúú!!!

J.A, un dels més experimentats, ha dissenyat una ruta molt motivant per intentar baixar els gairebé mil metres de la pala del vessant nord del pic del Pòrt Vielh, on esperem que hagi quedat resguardada, la tant preuada neu pols melderomaní, que tant ens costa de trobar en aquest hivern tant esquerp i del puny tancat...

Enfilem cap al pic de l'Aiguillette (2517m) sense dificultats i fins arribar a l'aresta NO, on hem de calçar grampons perquè la neu caiguda a sobre les roques, fa que poguem patinar timba avall en qualsevol moment.

Primeres lliscades del dia... Foto: C.Ll.

Enfilant l'última pala abans de l'aresta del pic de l'Aiguillette. Foto: C.Ll.

Aresta delicada i gelada. Grampons imprescindibles... Foto: C.Ll.

Assolint el pic de l'Aiguillette, incansables.

Fem cim i encarem ràpidament el primer descens del dia cap a la vall de Pinarra. Al vessant solà, la neu se'ns comença a posar complicada després dels primers 200m de descens, doncs es presenta lleugerament encrostada i preferim afrontar l'ascensió cap al Vielh, per no perdre temps i anar per feina.
.

Primer descens del dia (vessant sud) cap a la vall de Pinarra.

Flanquejant cap al Pòrt Vielh. Foto: C.Ll.

Arribant al port, que no el cim. Foto: C.Ll.

En V.V amb el Cuneille cubrint-li les espatlles...

Lenta progressió, amb algun catsumbreus inclòs, per culpa dels sempre emprenyadors pans de neu que se'ns enganxen a les pells.
Assolim el cim del port Vielh amb l'incògnita de la qualitat de la neu al vessant nord, però de ben segur que la trobarem al punt quan llisquem avall...

Mig distret, els insaciables més forts i robusts em posen una màscara negra a la cara i m'amenacen de fotra'm bastó si segueixo cridant, mentre em tenen a terra... Tot el que diuen ho compleixen i una de les seves principals caracterísiques és que no estan per òsties!!! No tenen res a perdre, més o menys com els albano-kosovars de fa uns anys...
No volen sortir descoberts a les fotos doncs no volen que se'ls reconeixi... Esquíen i busquen la millor neu en els llocs més salvatges i més desconeguts del pirineu... També intenten ranxejar en els llocs més selectes i més casolans per allà on passen... Diuen les males llengües, que si t'acaben posant la màscara, voldrà dir que ja seràs un d'ells i que mai més te'n podràs deslliurar...

WANTED, 500.000$!!! Els insaciables, que ningú sap qui són ni d'on venen...

Em desperto mig atontat, que ja ens afartem de plàtans com la mona Xita, i ens llancem forts sense por, cap el llom més oriental del cim. Anirem a buscar l'entrada de l'espectacular i llarga pala...

Baixant pel llom est per anar a buscar la pala N. Foto: C.Ll.

Pols, pols, pols!!! el que deies quan participaves via telefònicament, al programa de Mag magazine i el seu concurs de fer pujar l'anxaneta a dalt el castell, i en compte que l'ocell no et fés caure... Guanyaves un lot de productes Cacaolat...

Un descens al vessant francès que no oblidarem durant molt temps... I.F.

Pols, pols, pols... Foto C.Ll.

Un descens realment espectacular!!! Gairebé 1000m de pala amb neu powder fresca del dia i del pirineu, i algun que d'altre tub molt divertit cap al final... Si la vam xalar, xecsssss... De puta mareeeeeeeee!!! cridavem.

Bon tub per rematar la feina... Foto C.Ll.

Part final més encaixonada del bonic i interessant descens. Foto: C.Ll.

Reunits al pla, mengem una mica que la processó serà molt llarga i el ciri ja és molt curt i s'apaga...

Fot-li pells altra cop que hem de remuntar 500-600 metres més. Hem de tornar al pòrt Vielh i després a pujar l'Aiguillette per segona vegada (al coll, gairebé dalt).

Remuntant els metres esquiats... Foto: C.Ll.

Reagrupament d'insaciables incansables... Foto: C.Ll.

Segon ascens a l'Aiguillette (quasi dalt). Foto: C.Ll.

Últim descens del dia per acabar l'esquiada fent girs per la neu pols dels últims tubets que quasi ens porten fins la carretera.
Jornada de matrícula d'honor!!! Els insaciables l'hem liat de valent, esquiant aquesta volta súblim i tant recomanable.

Comptem uns +/-1900m de desnivell, amb tres canvis de pells (com ens agrada) i unes 6 hores d'activitat.

Només unes hores més tard, i sense baixar gens el llistó de les esquiades, hem celebrat el festival de l'ànec al Restaurant Le Relais de Piau, de cuina regional i tradicional, molt aprop de la gite on ens estavem... Le Barbajou.

D'escàndol llépols!!! i per 23 euros/persona. La padrineta del local us tractarà com si fóssiu els seus néts... Tracte exquisit i bons comentaris!!! garbure, bones salades gersoides, magret de canard...
Els menús són d'autèntic cartell i per sortir rodolant com si fóssim un formatge de bola amb potes... Una garbure, o el que és el mateix, una olla barrejada espatuflant!!! i ens ha deixat repetir...
La dona s'ha salvat de miracle que la mantagéssim, i perquè només ens hem begut dues ampolles de vi... perquè sinó ja me la veia volant allà al mig del menjador.
S'hi ha d'anar!!!

Diumenge a les 7:30h agafem el cotxe i ens la fotem, com fa quinze dies, cap a l'estació d'esquí de la vall Louron. Buscarem la millor neu pols en un altre itinerari amb el descens encarat cap al nord. L'avantcim del pic de l'Arrouyette. El magret ens dóna les forces per lliscar fins la cabana, lloc en el qual ens trobem a deu francesos d'avançada edat, molt trempats i amb bigotis de tots tipus per triar i remanar...

A punt de començar les parts de l'itinerari amb més pendents. Foto:C.Ll.

Assolint la cabana. Foto:C.Ll.

Bona forma física d'uns avis que ja ens agradarà arribar com ells. Foto: C.Ll.

Seguim tirant amunt per unes pales de neu pols que ja ens indiquen que disfrutarem moltíssim baixant. L'última pala té força pendent per arribar al cim de l'Arrouyette, això sí, sense problemes.

Insaciables

Pic de l'Arrouyette vist de l'avantcim.

I les fotos ja parlaran per si soles, que ja en tinc els cullons plens d'escriure...

M.O. baixant agressivament i apretant cames.

C.Ll, encarant la primera pala del descens...

Bona feina insaciables...

Quines pales per esquiar a plaer...

Estil depurat i elegant...

Les traces de baixada vistes des de la segona ascensió del dia.

El vessant est del Sarrouyes imponent. Foto:C.Ll.

Baixem esquiant fins a l'estany de Sarrouyes, lloc en el qual decidim que no ens podem deixar perdre la baixada de powder que tenim al marge dret de la vall. Quin palot senyors!!! però haurem de remuntar 400m més de pujada.

Pujant amb la cabana moltpetita al fons a la dreta. Foto: CLl.

Melderomaní... Foto:CLl.

M.O, exhibint la sevagran tècnica...

J.A, deixant una estela de pols al seu darrera...

P.C. Un autèntic deburador de ciclistes i esquiadors...

Fot-li que xalem com uns nens petits...

El sanglier fent treballar lligaments de valent. Foto:C.Ll.

J.A esquiant una de les millors pales del cap de setmana.

Enmig del núvol de pols...

Powder!!!

Uuuuuuuooooooouuuuu!!!!

Segona ascensió del dia i amb quin descens llépols... Foto:C.Ll.

Celebrant la jornada i tornant a posar pells que no hem acabat... Foto:C.Ll.

Acabem el segon descens molt contents i eufòrics, celebrant-ho a l'estil tribu indígena... Ara toquen remuntar els últims 150m de pujada, per finalment llençar-nos del capdamunt de les pistes d'esquí de Val Louron, fins baix de tot!!!

Quin cap de setmana insaciables... Gràcies per ser tant cullunuts!!! I per les fotos, C. Ll.
Fot-li que venen més nevades, hi tornarem aviat!!!
Uuuuuuuuoooooooooooou!!!!

He quedat a les 5:30am amb el Pep a la Selva de Camp, capital mundial de l'avellana. Com que he de passar per la "karcher", fer un parell de cafès i anar cap a Reus a preparar el material d'esquí, m'aixeco aviadet, a les 3:00am... Vaig per feina i sense encantar-me, que ja ho tinc tot llest a les 4:30am, una mica abans del que em pensava... Acabo fent temps, entre columna i columna del diari del dia abans, i mentre els pares dormen tranquilament al pis de dalt. Espero que no trenquin el son, perquè pensaran que el seu fill no està gaire bé del cap...

Finalment ens trobem a l'hora i fem una primera parada al mític bar La Pedra negra de Ponts, una hora després. Faig una crida a tots els muntanyencs, motoristes, boletaires, consumidors de substàncies prohibides d'aquests que els hi costa d'agafar el son quan tanquen els bars... Hem de tornar a posar de moda aquest bar!!! Recollim a l'Alexis allà mateix... Un quart d'hora més tard, segona parada, aquest cop a Oliana, que és el punt de trobada habitual amb l'Ignasi. Mengem una mica i ens llancem direcció cap a Òs de Civís amb l'objectiu de fer-nos petar el Salòria. No estem gaire convençuts de la zona on anem, però amb les previsions de meteo que han donat, tampoc no ens podem aventurar gaire...

Arrenquem de la borda de la plana amb la neu que s'aixeca pels fils de les arestes... S'afegeix al grup de "maleantes" en Ricard, gran esquiador i encara millor persona. Comentaris bons de dietètica i bons brico-consells per la furgoneta.
Només fer el primer gir per la pista, i just quan ja veiem la cara sud del Salòria, ens cauen un per cada camall... més pelat que l'escut d'una sípia!!! -L'hem cagat, Vès si n'hi ha de llocs per anar, No anem bé, No hi tenim res al cap, Qui cullons ho va proposar... Sempre fotent les culpes als altres, un clàssic de la societat en què vivim...

Mentrestant anem pujant per la pista forestal, m'interesso i demano referències del restaurant que van sopar ahir a la nit, uns quants privilegiats. -Excel·lent!!! només ens va faltar la fària, em diuen el Santi i el Marc. Restaurant el Portal, d'Organyà. Ja ens hi va portar l'Aleix fa temps, un bon amic i jardiner que viu allà a la vora, a Fígols. Una recomanació, demaneu macarrons!!! Visita obligada.

Tornem al que ens ocupa, doncs molt poca neu a la zona, i no ens acabem de creure que estigui tant justet tot...
Anem pujant i agafant les diferents canaletes que ens duen fins al coll de Conflent, on ja tenim ganes de treure el cap. Molt de vent i el panorama que segueix bastant trist... Desistim de la idea de pujar al Salòria per l'oest, i tirem directament cap al bonyet dels Tresculs 2395m. Gairebé quan som a dalt al capdamunt, ens llancem esquiant i amb direcció oest pel mig de l'esclarissat bosquet... Neu entre pols transportada al costat dels arbres i mig encrostada, però esquiable, a les clarianes. Els crits i les bestieses que cridem no van acord amb la qualitat i la quantitat de la neu, però som agraïts, i esquiem fins la cota 1900m disfrutant i desfugant-nos com sempre. Tornem a posar pells i ens posem mans a l'obra per guanyar el Bony Moscater. Intentarem buscar altra cop un bosquet resguardat del vent i que guardi alguns trossets amb powder de batalla, si és que aixi es pot anomenar al mantell que ens anem trobant... A dalt el bony, mengem juntament amb el Marc, una mandarina més dolenta que un mal de queixal... Només és pell, no té suc...
Tornem a fotra-li pel descosit cara avall, i aquest cop fem cap a les boniques i solitàries Bordes de Conflent, on fem un mós mentre ens toca el solet, que aquell moment ens ve a veure.

Voregem el poble per dalt, amb els esquís a la motxil·la i enfilem per la pista forestal cap al coll de Conflent, altra cop. A partir d'allà, i un cop treiem les pells, el millor tram d'esquí del dia!!! una baixada continua per tubets fàcils i ràpids, els quals ens fan treure el millor de cadascú durant uns 500m d'esquí brutals (10 cm de pols).

Bona jornada d'esquí, si pensem que hem tingut bon temps, hem esquiat forces metres i ens ho hem passat de cullons!!! Amb les condicions que hi havia, hem esquiat com uns campions!!!

Fins la pròxima insaciables!!!

Esquiant les neus de Pomèro. Foto: C Ll.

Agafem despistades i molt desorientades a les iaies araneses Simona i Tauerar i aprofitem per esquiar les neus fresques i seques d'hivern, que tant bé guarda la solitària i feréstega vall de Pómero, infranquejable i llarga, en anys normals. N'esquiem la pols insaciablement...

-Abracem-nos amigatxo!!! que ara estarem temps a tornar-nos a veure... això és el que l'hi hauríem d'haver dit al propietari de l'hostal restaurant Casa Isidro de Pont de muntanyana, després de sopar ranxo de batalla i després que ens fotin el cul com un embó just al davant de la caixa registradora (20 euros/barba). Ens l'apuntem a la llista negra.
Mentre sopem, acabem de decidir on anirem l'endemà, guies en mà (Francisco Román i Pierre Satgé). Amb les nevades i el vent d'aquesta setmana estem una mica dubitatius... Apostem per anar cap a l'Artiga de Lin, aprofitant que aquest any les allaus (lauets de Simona i Tauerar) no ens barren el pas i ens obren les portes de casa seva(foc a terra, bon garbure i molta mitja). Dormim a la cota 1200m, just a sota de la Mair de Diu dera Artiga i me'n vaig a dormir molt i molt preocupat... Com el J.S (esquena de gladiador i 185 cm de llarg) tingui un somni en el qual es pensi que és un porter d'handbol intentant parar un penal, el M.O pot quedar esclafat a un lateral de la furgoneta alemana (talla S) que s'acaba de comprar. Bona nit insaciables!!!

Quinze minuts abans de les 8:30h, arriben el D.G (passamuntanyes posat), i el C.Ll que sembla un nen petit amb uns esquís nous... Serem un octet d'insaciables amb moltes ganes gresca. Llisquem per la pista forestal fins arribar al refugi dera Artiga de Lin 1465m. Terreny ideal perquè els de Compeed fotin els calés a carretonades.

Al refugi, el Carles es posa la gorra de capità de vaixell i vira l'embarcació cap a estribord amb una maniobra molt fina de timó. Ens endinsa a la bonica fageda als peus de les espatuflants pales de neu pols que ens esperen per dalt...

Sortint de la fageda. Foto: C.Ll.

Els insaciables encarant les primeres pales obertes del dia. Foto: C.Ll.

A la cabana de Pomèro (amb graelles) ja ens mirem i se'ns escapa el riure... Com diuen els adolescents que els hi agrada Justin Bieber i porten gorres estil Neymar: -Avui ho petarem!!! i mai millor dit, perquè avui petarem tot el que se'ns posi per davant...

Bigoti de núvols al tuc d'Auba Nord. Foto: C.Ll.

BBBBBBRBRRRBRRBRBRBRRBRRBRBRRBBRRBRRBBRRB... -I què cullons és això? L'helicòpter?

-Jorge, y a qué hora es el piscolabis de las tartelitas de caviar, el jabugo y las copitas de Moët?
-Pues justo después del helieski, Borja...
-Fenomenal!!! Límpiate la nariz, coño...
-Por cierto Inés, y aquellos que van subiendo andando con los esquís? Seguro que son de aquellos que duermen en aquellas furgonetas donde las pulgas bailan sardanas dentro y votan a la CUP, Jolín tía, qué matados!!!
-Totalmente. Y por cierto, que ya le he comprado el impermeable que me dijiste a Duque... (El Duque és el gos de la Lucía).

Felices ens les prometíem en aquest indret tant bonic, feréstec i solitari, que ja ens han fet arrugar les celles i fotre'ns de mala òstia...
Mentrestant l'helicòpter reparteix dropos pels colls d'allà a la vora (Tuc de Pomèro, Tuc dera Escaleta, Auba nord,...) que ja encarem la valleta dels germans Bargues, que no uns sicaris de pel·lícula de traficants colombians...

La valleta dels Bargues al fons a la dreta. Foto: C.Ll.

Amb el Tuc de Pomèro a sobre nostre. Foto: C.Ll.

N'assolim el coll 2565m, entre la tuca i la tuqueta, i se'ns obren unes vistes espectaculars cap al massís de la Maladeta. El descens de l'Aneto cap aigualluts està trillat. -Qui és l'últim? preguntava un esquiador que ha arribat a la cua del pas de Mahoma. Estem eufòrics. I quin descens que ens espera per la valleta de Bargues...

El massís de la Maladeta traient el cap al fons. Foto: C.Ll.

Vince obre la traça sense contemplacions i l'anem seguint un a un, amb ritme compessat... Quina neu senyors/es, ESPATUFLANT!!!

Vince Vega encetant la primera pala del dia. Foto: C.Ll.

Amb la rialleta de felicitat a la cara. Foto:C Ll.

Pel vostre bé, Aparteu!!! Foto: C Ll.

Insaciable grabant un video d'esquí sauvage. Foto: C Ll.

M.O, deleitant-se amb les pales que ens anem trobant... Foto:C.Ll.

Arrivant a la cabana i la pols continua... Foto: C.Ll.

Qui em va parir!!! UNBELIEVABLE!!! Foto: C.Ll.

Esquiant a plaer amb el Maubèrme al fons. Foto: C.Ll.

Li fotem pel descosit fins 100m per sota de la cabana de Pomèro 21862m. Un cop hi arribem altra cop, omplim els dipòsits i refrigerem els motors amb entrepans i quatre fruites. Tornem a posar les pells i enfilem per la mateixa traça, en el primer tram, cap al coll occidental de la Tuca blanca de Pomèro. La neu encara està més ben conservada aquí, que a Bargues (orientació nord vs nord est).

El Jaume, fent la segona remuntada del dia. Foto: C.Ll.

L'aire és més fresc a mesura que anem guanyant alçada. Com si fós un mosquit d'estiu que et fot la migdiada enlaire, tornem a sentir l'helicòpter que acompanya beneits pel terme. Dins el cap dels insaciables hi passen frases del tipus: -Si voleu conservar la dentadura més val que no us acosteu per aquí...

Amb el coll de la Tuca de blanca de Pomèro, al fons. Foto: C.Ll.

Arribem al coll i desistim de pujar a la Tuca blanca per la inestabilitat de la neu a l'aresta.

Insaciable d'insaciables fent comentaris de show i molta qualitat. Foto: C.LL.

Cares de felicitat. D'això es tracta!!! Foto:C.Ll.

Ràpidament ens preparem el material i ens llancem directes per l'ample i llarga pala que cau sota la Tuca de Pomèro... Com que la volem esquiar sencera, no ens queda més remei que girar cap al nord est, i deixar a la nostra esquerra el Tuc de Pomèro.

Santornem-hi Marc. Foto: C.Ll.

En Jordi tirant de veterania i savoir faire. Foto: C.Ll.

Quines fotos. La Mair de Diu!!!! Foto: del fenomenuuuuu!!!

Ens deleitem fins a la cota 1900m, lloc en el qual comencem a flanquejar cap al nord oest per anar a buscar la cabana i el camí de tornada... Pols per un tub i una qualitat de neu que feia dies que no esquiàvem!!! Per sota de la cabana, segueix la polsarraca, però la neu comença a encrostar-se lleugerament, tan bon punt ens anem acostant a la fageda... A partir d'aquí itinerari sanglier fins alrefugi al pla de l'Artiga de Lin. Retorn ràpid lliscant per la pista forestal. Jornada de MH per l'Aran.

Repàs de la zona de Pomèro, fent unes 8 hores d'activitat, +/-2200m de desnivell, 22Km de distància i dos canvis de pells.

Hi hem anat molts dels insaciables, els quals cada cop som més i millors.

Grans piulades a Passamuntanyes, amb un video fabulós, i a Zwingg, que és el blog d'esquí de muntanya pels més siberites (exquisideses súbtils). I unes fotos excel·lents de C.Ll. Gràcies mestre!!!

NOTA: Després de l'activitat i mentre feiem el beure de celebració típic dels insaciables: -Tots per un i un per tots!!! gerra en mà, he pogut parlar amb el pilot de l'helicòpter que estava remullant-se el béc allà a la vora... Acabem agraïnt, que tot i tocar el cullons a base de bé durant tot el dia, sigui una norma general de respecte pels muntanyencs, el restar apartats, i no molestar-ne les seves activitats.

Encara sort d'això i que no hi havien "els Borjas" haciendo unas cerves entre risas, y tal... que la cosa s'hagués acabat al Mandronius com la pel·lícula de Le llamaban Trinidad...

Som uns inquiets, som cullunuts!!!

Arribant al cim de l'Augas amb el Cuneille al fons.

Pales sostingudes i llargues de neu pols melderomaní a sobre mateix del poble de Fabian. Quin matí d'esquí suvage!!! Podem demanar més?

Després de ranxejar i dormir en terreny espanyol (Hostal Sánchez, d'Ainsa i apartamentos Mazcaray a Bielsa), marxem direcció a intentar esquiar l'Hourgade (Val Louron) amb un panorama nival i una meteo, d'escàndol... Sol i sípies, neu nova i fred.

Tot pujant, i com que dissabte s'afegiran a la festa en Pito i en Carles Arija (galgos), o el que és el mateix, llebrers d'autèntic cartell, decidim de reservar aquest colós per la jornada de dissabte.
Passem per la zona del túnel de Bielsa que està vestida de formenterenca, l'Aiguillette, el Marioles, van blancs de dalt baix i veuen cervesa Estrella Damm, i tal...

Seguim baixant amb la furgo per la carretera que baixa a Aragnouet, i com si fós una viuda d'aquestes amb tortícolis, la qual es passa tot l'enterrament del marit girada, buscant un nou company de viatge als bancs de darrera... doncs em giro com ella, i veig les pales de l'Augas i del Cuneille que ens criden, colgades de neu pols i no me'n puc estar...

Amb els meus dots de bon comercial pesat com les mosques i enganxifós, engominat cap al darrera i amb el tintat de cabell amb les arrels dels cabells blancs, sedueixo ràpid al Santi i al Marc, i els hi endoso un dos per un del catàleg d'itineraris, allà mateix. Cap a L'Augas i el Cuneille falta gent!!! Qui em va parir, quin pirineu que tenim!!!

Condicion ideals, amb 30cm de neu nova, molt de fred i dues súper pales... que si les haguéssis llençat al mig d'un dels concerts que es van fer a Woodstock (pales de treballar) hagués sortit tothom corrent... Dropos!!!

Comencem per l'Augas, uns 700m de desnivell a l'estil, més sols que la una... Espectacular i aquest cop no exagero... Quina neu més sòlta i fresca, i des de baix a la carretera. Powder de dalt baix.

Dues pales ben suculents pels insaciables.

Comença el primer descens...

Melderomaní llépols/es!!!

Marc, l'home més fotografiat de la galaxia blogaire catalana...

Molt bon descens fins al bosc, a 1700m i tornem a remuntar, ara cap al Cuneille i per la seva aresta NW. El bosc està a petar de neu POW. Sortim d'aquest, i se'ns obren bones vistes del Campbeil, Soum de Salettes, Géla,...

D'esquerra a dreta: Géla, Salettes, Lenquo i Campbeil.

La pala de l'Augas, encarada al nord, ens fa disfrutar al 100%.

Assolim el cim de Cuneille i sense gaires complicacions, només que he de posar cinta americana, perquè no m'enganxa bé la pell. Segon descens de pols del dia, again. Una pala sostinguda de 900m de longitud. ESPATUFLANT!!!

Marc a dalt del núvol Kínton i volant per la pala del Cuneille...

Una pala sostinguda encarada al nord que guarda la millor pols de la zona.

Bon gruix de neu nova. Quin dia Sauvage total!!!

900m de pala amb neu melderomaní. Podem demanar més?

Arribem esquiant fins gairebé la carretera, lloc on hem deixat el vehicle 1550m. Quina jornada més bona d'esquí. Esquiem uns +/-1600m de desnivell i acabem amb una rialla d'orella a orella i amb dos canvis de pells (2 rounds). Sort que no ha vingut Vince Vega que ja em veia remuntant Cuneille per segona vegada...

Una activitat cullunuda i solitària de divendres, quins privilegiats...

Visca la Garbure i la neu pols de la france!!!

Lliscant pel barranc Gros.

Després de parlar amb l'Aniol i el Pep, grans coneixedors de la Vall de Boí i voltants, decideixo que anirem direcció a l'alta Ribagorça. Avui, recuperem les sortides de parella, les quals teníem tant i tant oblidades, des de què va aparèixer el petant del llepolet...

Soparet romàntic a Pont de Muntanyana, amb el Barça de bàsquet posat allà davant a la televisió del restaurant. Aprofito els temps morts del Xavi Pasqual, per fer les amoretes i les floretes més intenses del sopar...
Un cop sopats i tot pujant per la carretera dels túnels d'Escales, el vent em fa anar la furgoneta de costat a costat... A Boí sortirem volant com el gos i el peluquí de la piulada del Sarrouyes, penso. Arribem al pàrquing de l'estació d'esquí de Boí i Taüll, lloc on obrim el sostre de la furgoneta per començar a descansar en posició horitzontal. Cinc minuts després, l'hem de plegar perquè el vent és brutal i no tenim ganes que se'ns estripi "la suite". Quina ventada!!! no sé si demà podrem fer activitat en condicions...

9:00h del matí i estem fent un cafè al bar de l'estació d'esquí. Les fortes ràfegues de vent continuen i l'única esperança que tenim, és que la previsió diu que a partir de les 11:00h el vent minvarà i deixarà de bufar "a lo bruto"...
Decidim de començar la volta i ja anirem sobre la marxa si s'ha d'abandonar i plegar els "trastos"...
Amb els telecadires de la banda est de l'estació tancats, sortim a ritme abaldanat per guanyar tranquilament el pas de Llevata a 2450m. Primer descens del dia fins al barranc gros. Bon descens SE amb neu dura-primavera i ràpidament tornem a posar pells, sota l'atenta mirada d'un isard que ha vingut al riu a remullar-se el béc.

Neu primavera que posa a prova els lligaments del genoll

Tirem amunt pel barranc gros i ben ràpid enfilem direcció NW cap als estanyets de sota la Passada de Moror. El vent ha deixat de bufar tal i com deia la predicció del Meteocat, felicitar-los per l'encert doncs l'han clavat.
Bona innivació a la zona, sempre que no us encanteu a fer-hi activitat (gruixos justets). Amb quatre dies de calor i la cosa minvarà molt.
El nostre proper objectiu serà assolir el tuc de Moror. La Laura fa temps que no es posa els esquís i hem d'anar partit a partit, com els equips del Pep Guardiola. Abans d'arribar als estanys girem cap al NE per guanyar el llom del tuc, per fortes pendents.

Amb el Cap de Raspes Roies i la pica Cerví al darrera.

A l'altre costat ja veiem ben a la vora els pics de Pallassos, el Montsent de Pallars i el Monterroio.

De dreta a esquerra, El pallassos, el Montsent de Pallars, el Monterroio...

Assolim el cim per terreny rodó i de fàcil progressió. Volem conèixer la vall de St. Martí i l'Aniol m'ha recomanat de baixar-hi pel seu marge esquerre, és a dir pel costat oest del Castellet de Moró. Al vessant nord però, la neu canvia, i de valent. Està dura com la meva cara, i a més el vent ha deixat a la vista totes les roques. La neu encrostada a cotes altes també se suma a la festa. Valorem la situació i no acabem de veure clar per on llençar-nos amb garanties sense acabar rodolant com dos formatges de bola, vall avall... Finalment, i després de descartar de baixar per la passada de Moror i pel vessant est del Bony de la Redona (Grampons i Laurie que no està per gaires "enredos"), decidim d'enfilar cap al Cap de Raspes Roies a 2751m, el punt més altiu de l'estació.

El Castellet de Moror sense neu a sota del Tuc de Moror, el Castell de Rus,...

A partir d'aquí, treiem les pells i intentem anar agafant tots els fora pistes que podem fins arribar al pàrquing altra cop. La neu aquí està força bé (orientació SW primer, i W-NW després), doncs a les 15:00h que és quan hi baixem, ja hi toca el sol, i tot i estar tot llaurat de traces d'esquiadors, encara disfrutem com uns nens petits. Bona feina!!!

Per rematar la feina ens encadirem a una terrasseta de Barruera i celebrem la plàcida jornada d'esquí que hem tingut, embrutant-nos els bigotis d'espuma blanca de cervesa, amb dues Segarretes de Santa Coloma de Queralt. Mel!!!

Bona sortida per la vall de Boí i la vall de Manyanet, a les quals feia força temps que no visitàvem amb els esquís lligats als peus.

El Clot del Cirer, amb un noguer brutal al centre. Lloc espatuflant...

Sortim de la Morera del Montsant i comencem a caminar pel senderó que ens puja cap al grau de Salfores. És un grau fàcil i on només cal grimpar una mica en un tram de roca tombada d'un parell de metres i després hi ha un passamà que t'ajuda en un pas una mica penjat a les roques. Llepolet comença envalentonat i amb ganes de menjar-se el món, però ràpidament es col·loca a la motxil·la, per pujar el grau a l'esquena de la Mula de càrrega. Un cop passem el grau, flanquegem per un caminet molt bonic amb bones vistes cap al Racó de Missa, una zona d'escaladors forts com els caramels d'eucaliptus... Baixem una mica fins al torrent i comencem a pujar pel Comellar de la cova Miró, camí el qual ens pujararà fins a la Serra Major. A dalt la serra, baixarem per terreny amb pendent (al principi), fins arribar al Clot del Cirer. Brutal!!! Racó de pel·lícula on hi ha dos noguers que substitueixen als cirers que es van morir i que van donar nom a l'emblemàtic lloc del Montsant. Bon lloc per passar-hi la nit i l'escalfor del/a que t'acompanya. En cas de pluja, hi ha unes balmes amb goteres que poden servir de rafal improvisat.
Som uns farts de pop i sortim ben tips de ganyipejar (carquinyolis de la Pepi d'Ulldemolins) per seguir direcció nord per l'obac dels frares i pel barranc de la falconera. Agafem a la nostra dreta un caminet i desgrimpem a trossos, el Grau del Racó dels forats. Ja estem al vessant nord del Montsant i el flanquegem fins fer cap al barranc del Vidalbar. L'objectiu és arribar a l'espectacular teixeda del Clot d'en Guasch.
Comencem a pujar, mentre llepolet, llepa que lleparàs, s'empastifa amb un xupa-xups i queda enganxifós com l'spiderman i les seves terenyines... Va a la motxil·la i he d'anar fent com els boxejadors, perquè les branques que em van venint no li toquin a la cara... Arribem a la teixeda i flipem!!! Un fart de teixos i tots ben numerats i catalogats. N'hi ha algun de molt vell i amb les dents i les ulleres de cul de got a la tauleta de nit... Tenim por que no ens apareixi en Gandalf d'allà darrera. Racó molt feréstec, obac i espectacular... i el beneït que va escriure la guia d'itineraris, hi passa per sobre i ni l'anomena...

Seguim tirant amunt pel barranc del Vidalbar, mentre seguim trobant teixos, i també trobem una cova enorme. És la cova de Soronelles. Allà mateix, trobem una heura amb un tronc mimètic que sembla una roca...

Seguim pujant per un terreny fàcil, sempre que portis a la mà un matxet per aclarir la vegetació, i arribem com podem fins a la divisòria d'aigües del capdamunt dels barrancs, lloc on agafem a la nostra dreta (W) i pugem per un senderó poc marcat, empinat i molt pedregós, fins al Piló dels Senyalets. Tant llepolet com jo hem conservat els dos ulls.
D'aquí, i per la Serra Major, anem a buscar el pal indicador del Reus Deportiu que ens senyala el Grau de la Grallera, per desfer el camí, per terreny fàcil (senderó pedregós) fins la Morera del Montsant.

Molt bona circular sense dificultats i amb un interès botànic notable. El Montsant és singular i molt tranquil.

Activitat patrocinada per Chupa-chups, Pastisseria Pepi d'Ulldemolins i bolquers Dodotis del petant de Llepolet.

Esquiant direcció a l'estació de la Gourette.

Canvi de rumb inesperat quan agafo el mòbil divendres a la tarda i veig que s'han desfet tots els plans que teníem al Donezà, per culpa del mal temps a l'oriental... Un fart de whatsapps i no acabo d'entendre res...
Quan Vince Vega, em comenta que més cap a l'oest el temps serà molt més estable, no dubto gens de proposar-li d'entrar a la france per la zona del Portalet, on sembla ser que hi ha nevat força aquest final de setmana (dijous), i això, combinat amb la fresqueta que diuen que farà, pot acabar sent una combinació molt explosiva per malalts de neu com nosaltres... S'afegeix a la festa el poltre d'Alcarràs, l'Antonio, amb un joc de peus i un upercut a l'abast de molt pocs.

El cambrer no entenia res quan li hem obert el mapa a la taula...

Sortim emprenyats de l'Hotel Casbas, on mengem uns macarrons amb frankfurt aigualits, dolents com un mal queixal. La mare que els va parir... si em poso a davant dels fogons i em proposo de cuinar uns macarrons tan dolents com pugui, em penso que no seria capaç d'igualar-los... I el cambrer, un autèntic petant... -Habéis comido bién? ens va preguntar amb la rialleta... -Fill de p... mentre penso per dintre, i si et dic que no havia provat mai uns macarrons tant dolents... amb frankfurt? home!!!! Ens agafen dos atacs de riure amb els p...macarrons i encara ens ho passem força bé sopant...

Per tant, a no sé que tingueu ganes d'abraçar-vos amb el cambrer i dir-li que estareu molt de temps a torna'l a veure'l, no se us ocurreixi de parar a sopar a l'Hotel de Senegüé. Per la mort de Déu!!! com diríen les padrinetes... I uns professionals de la restauració que fotin aquests macarrons tipus nyap, vergonyós!!! Chicote, cap aquí ràpid...quatre retocs de decoració i molta mà dura (xarop de bastó) pel cuiner.

Un cop passada l'emprenyada, segueixo amb la piulada...
Descartem el col de Soulour per la quilometrada que hauríem de fer (col d'Aubisque tancat i l'Antonio fins als ous de conduïr) i ens decantem, tot i les pistes d'esquí, per esquiar a la zona de la Gourette. Bona nit!!!

7:30 am que arrenquem d'un dels pàrquings de la Gourette. Comencem a lliscar que la neu està encrostada com la cresta d'un punkie engominat amb clara d'ou i que fa dos setmanes que surt de festa sense passar per la dutxa... això, que està una mica encrostada.
Vint minuts de desànim i de celles molt arrugades, i ja ens comencem a engrescar quan clavem el pal a la neu i intuïm que la cosa va millorant (cota 1600m), just a la cabana de Coste de Goua. Se'ns gelen els dits de les mans (molt bona senyal) i les pales que tenim al davant ens fan trempar, i de valent. Això promet força.

Antonello, mirant-se les pales amb cara de dolent...

Vince Vega amb el cabell groc tibant del grup...

Hem decidit d'allunyar-nos tant com poguem de les pistes d'esquí, i per això, l'objectiu del dia serà guanyar el pic de Sanctus. Tenim sort perquè la neu és bona i freda. Ràpidament i sense despentinar-nos (sobretot en Vince), guanyem el llom deixant a la nostra dreta el cim de lés Becottes. Estem sols i dóna gust de lliscar per aquests paratges enblanquinats, amplis i sense ningú que emprenyi.

Arribant a la pala somital del Sanctus, orientada al nord i amb pols fresca...

Un bon pastís de nata a sobre del Lac de Louesque. Foto: Vince Vega.

Guanyant el llom NW del cim.

Guanyant la cornisota amb els Gabizos treient lo caparrot... Foto: Vince Vega

A dalt, se'ns foten les orelles ben tiesses, quan veiem que venen per ses nostres traces de pujada dos esquiadors molt decidits... Posem ràpidament el vi a les copes, i amb un bon joc de canell i fent girar el líquid a dins del vidre, fem un primer tastet de la pala somital abans no ens adelantin... Una neu amb caràcter i un toc àcid que recorda el gust i l'olor de les fruites de bosc de Pómero... En definitiva, una pala excel.lent d'uns 30º d'inclinació i 150m de longitut. Amb un regust especial i molt equilibrat en boca.
Amb el béc ben remullat i després de brindar a l'estil dels mosqueters (copes ben amunt), posem les pells i remuntem cap a l'aresta E, just la que hi ha entre el Sanctus i el coll de Louesque.

Insaciables fent un tastet a la pala nord del Sanctus.

Un cop assolim l'aresta, treiem pells i tornem a fotra-li pel descosit cara avall. Ara toca al vessant solà (un blanc). La neu ja no és tant seca, però segueix esquiable de cullons i molt aromàtica, alhora que manté els aromes primàries del pirineu i súbtils dels boscos de faig... Més que un tastet, en aquest segon descens ja ens liquidem la segona ampolla del dia... igual que uns borratxins!!! -Perquè jo ja t'ho havia dit, i tal... -És que jo quan vaig esquio... ja anem mig bruts i ja comencem a dir bestieses...

Baixem d'un en un i sense presses, doncs cal tenir en compte el cornisot que ens podem fotre per barret. El sol ha pujat el termostat i ha humitejat una mica més el mantell en aquest vessant sud. De totes maneres, la neu està molt bona i n'esquiem les seves pales fins la cota 1900m. Ja estem molt contents i això que encara ens queda molta feina per fer.

-Fot-li Vince. Seny, pit i cullons!!!

Al punt. Ara, a veure on farem cap... Riuet de Labas????

Al boss, -No hi ha qui el pari... com la cançó de Sangtraït!!!

Arribem a la cota 1900m en un obrir i tancar d'ulls, i perquè fotem una mica de coneixement, perquè sinó fem cap a la cabana de Bouleste com uns autèntics malalts... Fem una paradeta per menjar uns entrepans i quatre ganyips que ens faran recuperar dels esforços fets fins al moment. També aprofitem per fer una ullada al mapa i reestructurar la sortida (anem pas a pas i glop a glop). Pròxim objectiu: le col d'Uzious (2236m). Suada a l'estil porc de granja sedentari fins a superar la cota 2000m, on torna a fer més fresca i corre l'aire. Motor Quattro, com els automòbils Audi, però en el meu cas de les quatre madalenes de més, que em sobren...

Remuntant el vessant solà cap al col d'Uzious, al fons.

Al coll d'Uzious, veiem a tres esquiadors bascos que enfilen cap al Sanctus . Una colla de dropos!!! ens expliquen: -Es que hemos dormido hasta las diez y hemos cojido un forfait de randoneé y tal, tio...y hemos ahorrado algo de desnivel... Quins bascos més descafeinats, no? Això sí, ens obren la traça a la part final de la pujada, per les pales i l'aresta sud, fins assolir el cim altra cop. Ja tornem a estar a dalt i veiem el decantador que hem deixat ple de vi fa una estona...

Vistes cap al sud per on ens hem fet el segon descens del dia.

Comença a bufar el vent i cal que anem ràpid a treure les pells i a començar el millor descens del dia. Vinga copa en mà altra cop que obrim l'última botella!!! L'escasa humitat ambiental del dia, ens permet de concentrar i conservar el potencial aromàtic d'aquesta neu i aconseguir-ne un equilibri entre les mol·lècules d'H i d'O2... que fermentades a baixa temperatura, donen una neu de màxima qualitat, el que seria la pols fresca del Sanctus. El resultat és una neu d'alçada més fresca i aromatitzada. És pàlida amb reflexes blaus i amb la presència de perles de carboni. Aporta aromes intenses, així com un toc floral sobre un fons especiat amb bona base i sense rocs... I quina comèdia que faig... De dalt a baix i fins la Gourette!!! Descens espectacular!!!

A baix, ja hem perdut el "rumbo" i ja ni ens aguantem de peu... -Posa-me'n un altre amigatxo!!!

Salutacions estil rappers i frases del tipus: -Mai en tens prou!!! -Bona feina llépols,-Estàs fort com les banderilles picants, puta, - Xec!!!com t'agrada remullar-te el béc... -Sí xales granuja!!! les mateixes rucades de sempre.

Baixades per la pala N amb les dues traces de pujada nostres.

Vince rematant la feina amb la Gourette al fons.

En fi, una activitat molt xula lliscant pels voltants de la Gourette, on hem fet uns 19 Km de distància, hem mogut el cos cinc hores i hem pujat i baixat +/-2150m de desnivell. També m'he menjat 3ml de crema solar durant la pujada al coll d'Uzious i ens hem begut 3 pales boníssimes de neu recent.

Quina cata de neus, senyores.

Us adjunto el GPS Track de la sortida per si hi voleu anar.

Bona recompensa pel treball fet a Biescas. Festival de la brasa i la costella de xai

-Som cullunuts!!! I quina volta més ben parida Ignasi...

Una volta molt ben pensada i dissenyada, - Sí senyor!!! pel millor esquiador de "la banda", i amb molta diferència.
L'extraordinari, una autèntica bèstia de l'esquí sauvage, fort com el verd de les acícules dels boscos del Solsonès, modèstia personificada,... Estem parlant de l'inigualable, Monsieur Farràs.
Una volta amb la qual, al maig del 2014 em vaig quedar bavejant davant de l'ordinador, esmaperdut. La van dur a terme, juntament amb altres companys coneguts, del gremi del lliscament, la xirinola i el morro fi.
La volta al cataperdís (descrita al blog Zwingg). -Qui em va parir, quin parell per l'arròs!!!

-Que comencin a sonar les maraques, i que no parin... -Música, maestro!!!
-Uno..., dos..., tres..., quatro...

Croquis copiat del llibreSki sauvage en Andorrede Guy Pistre.

Arranquem (-Uno!!!) de la carretera que puja a la Coma d'Arcalís, en concret de l'antepenúltima paella a 2100m d'alçada. Les condicions són molt bones, amb sol i sípies i una temperatura fresca ideal per conservar la neu caiguda durant el cap de setmana. La companyia encara millor, el Vicenç "The Boss"ben arromengat pel concert, ien Jaume, a qui la primavera li desperta els instints més assassins de lliscador ferotge.

El Fontblanca ben blanc. S'arranca de sobre el bosc.

El Tristaina, un guardaespatlles de luxe.

Pugem pel mig de les pistes Sauvage d'Ordino (aspecte inmillorable vestides de blanc) fins assolir la Portella d'Arcalís. Primer curt descens fins al peu del port de Rat, on posem les pells (-Dos!!!) i assolim el port amb unes condicions hivernals cullunudes.

Vicenç, arromengat i anant per feina que hem d'aprofitar...

Amb la sang molt brava, fem un primer descens de 200m, però no cap al vessant oest com tocaria, sinó cap a Arcalís altra cop... Ens hem begut l'enteniment i ens hem xiflat? La neu és mel!!! -Avui pendrem mal... ens diem amb el Jaume, quan veiem al Vicenç encès com una tèia i direcció cap al cotxe altra vegada... El lema és: A rebentar-ho tot!!!

Vince amb els cabells grocs de súperguerrer des de bon matí...

Vinga (-Tres!!!), altra cop assolim el port de Rat. Ara sí, i amb una neu d'escàndol, llisquem fins la cota 2200m, entre crits de satisfacció: -Som cullunuts!!! -Rumeeeeeeruuuuu!!! i d'altres de més reivindicatius: -Aneu a les pistes beneits!!! -On sou!!! -Urbanites!!!

-Uoooooooouuuuuu!!! Si xalem!!! com diria Marcus.

Jaims esquiant molt bona neu al vessant oest del port de Rat.

Esquiant amb la vall de Soulcem al fons.

Quina neu més bona, xecs!!!

Mentre reposem uns minuts a l'Orri de Rat den Haut, baixen per les mateixes pales que nosaltres, tres andorrans tunnejats fins les orelles. Ens diuen que som uns "pájaros" i ens expliquen que se'n van a fer la pica per la canal de Riufred.

Foten goig, 100g de menys per aquí i 75g per allà... perquè jo porto un pijo-tex de membrana, i tal... No m'ha dit vegades ma mare que em paga uns pantalons d'esquí nous si llenço els vermellots de l'exèrcit rus... En fi, cadascú se'ls gasta com vol. Jo encara en faré draps d'aquí un parell d'anys.

Ens felicitem mútuament per ser uns privilegiats i estar esquiant per aquests paratges, un dilluns qualsevol...

Baixada del port de Rat cap a la vall de Soulcem.

La pica d'estats i el Montcalm.

Tornem a enganxar les pells (-Cuatro!!!) i enfilem cap a guanyar el Port d'Arinsal amb cares de felicitat.

Remuntant el Port d'Arinsal forts com l'all i oli de padrineta de poble petit...

El Port d'Arinsal amb el cim del Pla de l'Estany a la dreta.

Arribem al port i pugem cap a la nostra esquerra, per guanyar un bony amb una pala molt suculent i blanca. Esmorzem una mica, abans no ens llancem desenfrenadament a girar fins els estanys de Montmantell.

Primers girs de la pala SW que ens porta als estanys de Montmantell.

Esquiant cap a l'estany de Montmantell. Al fons a l'esquerra, el Port d'Arinsal.

A l'estany de Montmantell (el superior) decidim, tot i l'orientació de les pales del pic del Pla de l'Estany, que remuntarem (-Cinco!!!, i ja perdo el compte...) a buscar el cim.

Remuntant els primers metres de pujada del pic del Pla de l'Estany. Fantàstic.

El cim traient el cap al fons. Bona feina Vince!!! Fort puta, fort.

Del cim, tenim unes vistes espectaculars de tot Andorra i en especial, del pròxim objectiu d'aquests dies: El descens NE del pic de Racofred, que no el couloir de sota el cim (només apte per esquiadors agosarats).

Pala NE del pic de Racofred.

Comapedrosa, Roca Entrevassada i Racofred.

La neu d'aquest vessant SE del pic del Pla de l'Estany està força transformada i en fem el descens amb tota la precaució del món, tot intentant evitar que ens baixi alguna allau de fusió (12:30pm). Hem fet un pèl tard per aquest descens SE, però en el descens tornarem a adelantar el sol que encara no escalfarà el vessant oest de sota el pic de les Fonts.

Descens SE del cim amb el port d'Arinsal i la pala suculent davant nostre.

Bon descens sota l'atenta mirada del punt culminant d'Andorra, el Comapedrosa.

Trams de neu primavera baixant del cim, les quals ens fan disfrutar al 100%

Llisquem sense pietat fins la cota 2400m. Estem disfrutant com uns nens petits a l'hora del pati... Ja torna a tocar de posar pells (-Seis!!!) per pujar cap a la collada de Montmantell a 2640m. Fotem una suada com uns autèntics "Cerdos", que diria la gent gran. Els avis sovint fan servir paraules "d'antes" i en castellà.

Assolint la Collada amb el Comapedrosa, la Roca entrevassada, el Racofred i el Pla de l'Estany.

Posem gasolina en forma de plàtans de Canàries sense plom, i comencem el curt, però brutal descens amb polseta, cap a l'estany de més amunt, o això és el que em diu la toponímia del mapa... D'aquí ve l'aigua del riu Angonella, i del de més avall...

Molt bon descens de la Collada de Montmantell.

De l'estany de més amunt, m'ha agradat aquest nom, guanyem (-Siete!!!) la Bretxa d'Arcalís 2710m, amb algun tram amb els esquís penjats a les motxil·les. Ja s'està acabant la volta... D'aquí tenim encara un bon descens per baixar cap a les pistes.
Un cop a les pistes, i veient que la temperatura fresca d'hivern ens ha aguantat la neu, tornem a pujar pells (-Ocho!!!i MAAAAAAMBOOOOO!!!!) i rematem la feina baixant per les pistes totalment sauvages d'Ordino Arcalís, tot un luxe i sense pagar forfait, -Un euro, ehhhh!!! quisir...

Gran Volta al Cataperdís!!! Fantàstica, exigent, llarga, dura, variada, pintoresca, feréstega, fàcil (sense grans dificultats tècniques), blanca, freda, seductora, temptadora, limítrofa, propera,... i fot-li que és de Reus...

Hem fet uns +/-2100m de desnivell, en uns 17 Km de longitut, gairebé 9 hores d'activitat i un mal important de ronyons d'haver-me apretat i desapretat les botes com a deu vegades... Som cullunuts!!! que no es fongui la neu!!!

Adjunto el TrackGPS

La piulada del dimarts, tant aviat com pugui... El Racofred va caure com la neu i les temperatures d'aquesta primavera... Espectacular!!!

Moments abans d'iniciar el descens NE-E de la pala. Quines pessigolletes a la panxa, xec!!!

Durant la magnífica volta del Cataperdís, vam poder veure des d'un balcó privilegiat, el del pic del Pla de l'Estany, les fantàstiques baixades que es poden fer des del pic de Racofred.

Monsieur Descuns ja les descriu al llibre: 73 Courses Ski et snowboard de montagne, als itineraris 14, 16, 17 i 18 (també les del Médécourbe).

I què dir, del nostre referent i admirable Guy Pistre, que parla a la pàgina 188 de la seva obra mestra Ski sauvage en Andorre, del 3 de juliol de 1978 (jo encara dormia aferrat a la teta de la mare) quan es va trobar el couloir NE immaculat i en unes condicions excel·lents de neu. Tots els seus amics fotent-se paelles i afartant-se de closca per la costa catalana, i en Guy, fidel als seus esquís, fotent girs a punta pala amb màniga curta i aprofitant per collir quatre ceps a la tornada cap a casa, ramet de flors en mà per la dona... Així és com es trepitja fort en aquesta vida, què cullons, jo vull ser com en Guy!!!

Bé, Anem per feina que la volta és de les que creen afició... Gràcies Pep, per aquestes idees, propostes i enllaçades tan bones, que ens fan disfrutar i gaudir tant... Una súper ruta circular d'esquí sauvage en Andorre!!! Segur que la trobareu com nosaltres o encara millor, quan hi feu cap...

Sortim a les 6:30h, que el sol encara va ple de llaganyes. La processó serà molt llarga i el ciri molt curt, i més, quan el dia abans t'has fotut una bona quilometrada i has pujat i baixat un fart de metres de desnivell.
Remuntem seguint la carretera fins la Coma d'Arcalís com si fóssim els zombies del videoclip de Thriller, d'en M.Jackson...
-Quin mal de cames, no Jaume?
-Sí xec, ahir li vam fotre pel descosit, veuràs avui...

Ràpidament però, ens plantem al port de Rat altra vegada. No cal detallar gaire, que ja és el tercer cop que hi pugem en dos dies.

El Jaume arribant al port de Rat amb bona temperatura i sol, novament.

El nostre objectiu allà sota la lluna, des del port de Rat.

Descens del Rat per una neu dura com la meva cara i sense baixar tant de cota com el dia abans. Encarem directes cap al port d'Arinsal, que avui anem a la feina i no ens podem encantar comptant els avions que passen... Prenem precaució perquè al sortir tant d'hora, la neu està dura per prendre mal en aquest vessant obac... El powder d'ahir s'ha esvaït, i en algun racó ens hi podriem afaitar (mirall).

Descens ràpid del Port de Rat.

A les 9:15am ens plantem al port d'Arinsal, i sense masses miraments, treiem les pells i ens tirem per les exquisites pales de neu dura, transformant-se, cap els estanys de Montmantell, i després cap a l'oest per anar a buscar la pujada dels estanys forcats, que no la tenim gaire clara...
Tot baixant per aquest bonic, sostingut i continuat descens, anem traient el cap als diferents balcons que s'obren per sobre de l'estany del Port Dret. Volem tenir ben clar per on pujarem als estanys Forcats.
Se'ns presenten dues opcions:
1) O flanquegem per sota del coll de Bareytes per una canalota molt gran que puja just a sota el cim de Racofred, però amb un accés molt exposat
2) o Pujar direcció al forat dels Malshiverns i trencar a la dreta per una canal amb forts pendents i per sota de la Roca Entrevassada.

Finalment, ens decantem per la segona opció.

Forts pendents de pujada, on hem de donar el millor de nosaltres per fer molta via, i que el sol no ens atrapi... Ja són les 10:30am.

Pendents molt forts a les primeres rampes. Al fons, el poble d'Arinsal.

La Roca entrevassada i el collet que ens porta al pla dels estanys Forcats.

Arribant als estanys amb les pales de baixada del port d'Arinsal al darrera.

Abans dels estanys Forcats, ens trobem una cabana molt bonica equipada amb unes lliteres amb matalassos. Seria bonic de passar-hi una nit ben estrellada, i amb mig metre de neu nova i fresca a les pales d'allà a la vora... Ja vindrem!!!

Acollidora cabana de fusta.

La cabana (2650m) amb el pic del Pla de l'Estany i el pic de les Fonts al fons

Un cop arribats als estanys, passem per sobre del més gran, i just passar-lo, ja enfilem la pujada cap al Racofred (2838m). Ara entenc perquè es diu així aquest cimot, doncs perquè hi fot un fred de cullons en aquesta raconada...

Neu molt dura que ens obliga a posar grampons a les primeres de canvi, en les pales orientades al SO. Guanyem alçada caminant, i quan entrem a la pala sud que baixa de l'aresta, aquesta està molt transformada i ens obliga a anar enganxats a la roca, doncs ens enfonsem molt.

Pujada pel vessant SW del cim de Racofred.

El Jaume progressa enganxat a les roques per no enfonsar-se.

Arribem a l'aresta, i les cornises impressionen perquè són ben potents. Sense problemes però, fem el cim i ens anem deleitant amb les diferents baixades de neu pols que cauen a sota nostre, al vessant nord...

Vistes del pic de Racofred durant la Volta al pic del Cataperdís.

Aresta abans del cim. El pic del Médécourbe al fons.

Descens directe a l'esquerra del cim (N), on caldrà estar segurs que a la part final hi ha continuïtat (!!!). No les tinc totes.

Baixant a buscar l'aresta E del Racofred per esquiar.

Couloir NE que enllaça amb la pala NE-E que baixarem nosaltres.

Arriba el moment tant desitjat, i ja m'hi veig com si fós el mateix Guy Pistre... Baixant amb la camisa de quadres, passant-me la llengua pel bigotet, escrupulosament retalladet, i amb la bota de vi ben plena a dins la motxil·la... I vinga Jaume, que aixecarem la neu pols acumulada en aquelles valletes tan ben resguardades, a cavall entre l'Andorra i la France...

-Uffff!!!! quines pessigolletes a la panxa, transportant-me mentalment a aquelles traces de fa 38 anys...

-Avall Ray!!! em dic, fotent-hi molt més pa que formatge...

Pala NE-E. Espatuflant!!! No comment.

Baixant amb l'estany de Soulcem allà al final...

Quin descens del Jaume, és el Carrasclet de l'esquí sauvage.

Les nostres traces que venen de la pala NE-E, i a la dreta la sortida del couloir NE.

Esquiant a plaer, amb la possible sortida del descens directe des del cim pel N, a l'esquerre de l'esquiador (!!!).

Un descens espatuflant amb molt bona neu i 800m de vall nonstop. Quina xiflada xecs!!! Quina baixada més xula i com l'hem disfrutat. Les cares són de felicitat i de molta satisfacció.

El descans dels guerrers. Molt i molt satisfets!!!

Quan arribem a la pista que puja de l'estany de Soulcem, recuperem forces ganyipant una mica i agafant aigua del rierol del Rat. Hem carregat molta energia positiva en el descens, doncs ens farà falta per poder remuntar altra cop fins el port de Rat.

Remuntant el port de Rat per quarta vegada en dos dies...

Tot i ser uns insaciables, aquest cop hem quedat ben saciats, de veritat. Dos dies molt complets, xulos i molt intensos.
En aquesta bonica i exigent volta circular ens han sortit +/-2200m de desnivell, amb 23 Km de distància recorreguts i unes 10 hores i mitja d'activitat.

La pròxima més, però millor impossible...

Us adjunto el GPSTrack

Unes fantàstiques pales, alçada de sortida, pendents, itineraris variats, bones vistes, proper, i molts més adjectius que segur que em deixo... Estic parlant del Fontblanca, un fixe de cada any, el qual no ens decepciona mai i sempre ens és molt fidel. Un cim dels bons, on hi podem anar qualsevol moment de la temporada de lliscaments i a més, ens queda a la vora de casa. Què collons us he d'explicar, xecs...

Sortim de Reus a les set de la tarda i mentre anem pel carril de l'esquerra a l'alçada d'Alcover, mig despistats mentre ens expliquem les últimes esquiades que hem fet, m'adelanta de mala manera i fent el beneit per la nostra dreta, un quillot d'aquests clàssic dels voltants de Tarragona, plens de tatuatges i que agafa la cigarreta amb el dit polze i el dit índex de la mà dreta. Vès per on, que quan aquest personatge ens adelanta, desafiant i amb cara de mala llet, i veu al Jaume assegut de copilot, li canvia la cara en sèc, girant-se altra cop cap al volant i posant la cara de bon nen...
Una esquena com un armari de raper nord-americà famós amb cadenes d'or i quatre-centes camises diferents a dintre, i un braç com una retroexcavadora, li han fet replantejar-se algunes conductes a aquest beneit...

Després d'altres anècdotes i bastanta conversa de show, arribem a les dotze de la nit (tard com sempre), al pla de la borda del Castellar, on aparquem les furgonetes i ràpidament els hi preparo la suite de la passió, al Marc i al Jaume, els quals fa estona que es llencen miradetes de desig, al seient de darrera... La nit és molt estrellada i l'esquiada per l'endemà promet ser molt exquisida, això sí, sempre que no se'ns enmerdi de núvols mentre dormim.
També fa estona que pel cap només m'hi tomben inventaris i llistes fetes casolanes (llibreteta de quadres) pel material. Hi ha alguna cosa que em neguiteja, però no acabo de lligar què és...

-Els esquís, les botes, l'arva, el piolet, les pells, la pega per les dents, el peluquí, la càmara, les ulleres, el matxet, vaig repetint... -Mecatsumbreus, qui ho va parir, i el tratge de treball? M'he deixat la roba d'esquí. No es pot anar tant al límit!!! Terrassa, plegar, guarderia, whatsapps, meteos, bossa, Reus i un cap com un timbal...
-Veuràs quin "tiatru" demà.
-Ja xales, ja!!!

Després d'aquesta badada, també me n'adono que el pijama també s'ha quedat al calaix de l'armari de casa... Comencem bé doncs, vestiré trenta-sis hores amb la mateixa roba (nonstop). Per tant, arribaré a casa el dissabte al vespre amb la mateixa roba que he sortit de casa el divendres a les cinc del matí, i amb el cabell amb una dormida de furgoneta i un matí d'activitat, ara em poso el gorro, ara me'l trec... (Pentinat amb ratlla al costat de Pat Ewing, que els que són més basquetmaniàtics, ja m'entendran perquè ho dic...)

Anem a pams...

Cinc i mitja del matí, que ja tinc la meitat de la feina feta, doncs ja vaig vestit per tirar amunt. Camiseta de cotó transpirable-empapable, pantalons apretadets amb cinturó de pell i la cartera incorporada a la butxaca dreta del darrera, i mitjonets negres de vint centímetres, ideals perquè les llagues es vagin obrint a l'alçada de la tíbia, per l'escalfor del botí... En fi, un vestuari còmode, ideal per primaveres plujoses i variables com la que estem tenint.
A dins la furgo, bon aroma de cafè i bona música, perquè Peret i Mandinga tinguin un bon despertar i estiguin de bon humor, perquè ja fa estona que sentim que plovisca i el cel està molt tapadot...
Al pis de dalt comentaris del tipus:
-Collons, semblem beneits!!! havia d'haver anat a escalar. La meteo dels pebrots ja ho deia això...
-Doncs jo, fot dos mesos que no n'encerto ni una!!! des de Pómero, que només vaig de nyap en nyap i fent el número cada cap de setmana...
-Aquests del temps es mereixen bastó a base de bé!!!

Finalment arranquem amb els esquís a l'esquena que ja no plou, però la boira baixa és de l'estil pel·lícula de por amb motosserres i camises de quadres esquitxades per la sang. Ja portem una bona destrempada només començar, i vaig vestit de carrer, quin panorama, xecs!!!

Moment que calcem els esquís. Boira i neu humida.

Calcem els esquís cinc minuts després del bosc, on la neu s'ha humitejat molt i ja veurem com l'esquiarem al baixar. (Amb rems?) No pinta gaire engrescador el matí.

Com que som cullunuts, comencem a xerrar i la conversa principal va sobre l'educació dels nens, i tal, tio...
Que si mètodes que no els has de renyar, però te les van endinyant de l'alçada d'un campanar, que si les escoles alternatives, que els deixen al seu aire perquè siguin creatius... i de tant creatius que es tornen, que resulta que aviat em tocarà d'amagar la cartera... -Uns autèntics feixistots!!! Finalment arribem a la conclusió que la millor solució per erradicar de soca-rel aquest problema, tant i tant generalitzat, és que tornin el massatge Floyd i el xarop de bastó. Mètodes de molt fàcil i ràpida aplicació, i que són entenedors en qualsevol idioma i en qualsevol moment dia... (És broma, aviat me'l foterà ell a mi, el bastó).

Anant lliscant i dient tonteries enmig de la boira, que ens despistem i guanyem la portella de Rialb, com qui no diu la cosa... No tenim més remei que tornar enrera, esquiant uns quants girs sense les pells. No hi veiem gaire.

Començant el primer descens de la poretlla de Rialb.

A baix al pla, tornem a posar les peludes, i aquest cop sí, per pujar direcció cap a l'oest, fins al collet de la carnissera, el qual és el nostre primer objectiu. A partir dels 2500m fa molt fred i els cabells se'ns posen blancs quan se'ns gela la suor.
MeteoBlue assegurava ahir a la nit, que a les onze del matí el cel s'obrirà i tindrem una finestra amb sol i sípies i els ocellets cantant cançons... A la carnissera però, descartem de baixar-hi perquè encara no veiem res de res...

Al coll de la carnissera, molt fred i cabells canosos gelats.

Últims metres de pujada abans del caputxó final.

Seguim amunt i guanyem, entre dubtes i un panorama completament enboirat, l'aresta o pala sud que ja ens portarà fins al cim. Algunes ullades de sol ens fan tenir esperances de capgirar la jornada. Fort vent a cotes altes i les mans a les butxaques, mentre esperem que el sol es decideixi a sortir a ballar... Vint-i-cinc o trenta minuts els que esperem abans no ens decidim a tirar avall esquiant quan el cel es comença a obrir.

Fontblanca amb un vent força fred i fort a estones.

LEnric, esquiant el caputxó final del cim amb el sol que ja vol treure el cap...

Finalment se'ns obre el dia i fem un bon descens pel mateix itinerari de pujada i fins la cota 2500m, on la neu esdevé més humida i fonda. Tornem a remuntar cap amunt, per tornar a guanyar altra cop la Carnissera sense por i amb cada cop més bon oratge... Aquest cop sí, que ens hi veiem!!! Dos o tres girs de cates i decidim d'esquiar-la fins baix. Mel de romer!!! tal i com dirien els padrinets de poble petit.
Bon descens i amb bona visibilitat, que fa que es vegin les primeres rialletes del dia. Una bona canalota i bones pales amples per girar i girar fins al pla, on treiem pells i ens diem mentre sospirem:
-Encara ho estem salvant, som cullunuts i molt persistents.

Agressiu i potent, és el tro de Porrera...

Menut, el brasiler de l'equip. Un estil d'esquí depurat.

La canal Carnissera llarga i bonica quan sobre cap a Rialb.

El Thoumaset ens mira desafiador allà al davant quan tornem a posar les peludes i enganxoses, i ja amb el sol i una lleugera brisa que ens refresca el motor, fem la portella de Rialb per segon cop.

Lo pic de Thoumaset vigilant el terme.

Engrescats com a bons insaciables, ens la fotem cap al pic Besalí, un pot on hi ha una molt bona confitura en forma de descens.

Marcus amb la rialleta d'esquiador bastnt satisfet.

Jaume, un gegant de l'esquí en tots els sentits.

Guanyant el pic de Besalí amb les forces intactes.

Els millors girs amb la millor visibilitat a la pala del Besalí.

Esquiant a plaer amb la muda de carrer...

Li fotem avall per la bonica i potent pala, direcció al comís vell. Molt bona esquiada per una neu transformada, però que es deix fer com no ens pensavem pas... última derrapada i unes marmotes ens esperen aplaudint, i ens agraeixen entre aplaudiments i xisclets, la nostra persistència i el nostre punt d'honor.
Arribem a les furgonetes molt satisfets, per anar tirant cap a la Massana. Allà al poble, aparquem les furgonetes i entrem per la porta nord de la pizzeria Angelo per atacar la taula rodona de la part esquerra del menjador, després de fer un flanqueig perillós per unes taules plenes de gent. Unes amanides excel·lents i unes pizzes d'autèntic cartell, entre un ventall molt complet i ben ampli de converses.
Una jornada de deu, on hem esquiat una bonica volta amb la millor companyia possible.

Hem esquiat la neu andorrana: el Marc Ollé, l'Enric Sabaté, el Xavi Queixalós, el Jaume Sangenís i un servidor bastant petant.

Que tingueu unes bones esquiades primaverals llépols/es!!!!

Amb la camisa de quadres i preparats per disfrutar lliscant cara avall... Foto: David Guiu

Aparquem les furgonetes a la pista que puja cap a la presa de Cap Long, i en concret, al principi de la valleta de l'Estaragne. Paral·lelament hem previst de deixar la furgoneta de Davis Mountain pass a Piau Engaly, perquè la primera idea serà de fer l'últim descens per allà l'altre vessant, i després pujar a recuperar els vehicles quan acabem, -Sí amics, com uns autèntics campions. El nostre cap no pot parar de pensar mai...

Ens posem a dormir amb el cel ben estrellat i força contents, però tenim molt clar que les temperatures de demà seran d'anar amb turbant, camell, morrut de les palmeres i amb el cuscús al tupperware... o si més no, això és el que han dit els meteoròlegs durant aquests dies.

Arranquem a les 5:30h del matí amb bon regel i els botons dels frontals posats a l'ON. Som set insaciables molt guerrers i amb ganes de show, i tot i només haver pogut dormir tres hores, enfilem sense perdre temps cap a les potents pales de l'Estaragne, un cim amb nom d'herbicida sistèmic d'acció hormonal. Un herbicida potent, però que els pagesos autèntics del Morell se'l beuen tipus "xupito" d'herbes, perquè ja n'estan inmunitzats... Com a anècdota bona del Joan, mestre de mestre jardiner i pagès incansable, qui sempre explicava que quan es dutxava amb la manguera de la bassa, després de fer l'avellana amb el tractor tot ple de pols, es rentava el cabell amb Fairy, un acondicionador ideal per cabells ondulats i molt brillants. Gent com déu mana!!! Debia ser com la festa de l'espuma d'uns nens petits a una festa major. Quins farts de riure amb aquest home, que també comentava que quan s'aixecava a la nit a pixar, no calia que obrís la llum perquè les flamerades de foc de la refineria, ja l'il·luminava prou...

Tornem a la piulada que se me'n va...

Qui va al davant del grup? no cal que ho expliqui, no? No li olorem ni els pets!!! Així com a qualsevol de nosaltres voldríem ser Pistre, d'aquí cinquanta o seixanta anys, es veuran per tot el pirineu (sempre que encara quedi neu) un fart de camises negres...

-I com és que aneu tot el grupet vestits de negre?
-Doncs fem referència a un esquiador incansable torrenc, el qual va morir d'un infart de miocardi veient un video d'esquí extrem al sofà de casa amb 97 anys. Sempre anava al davant dels grups i li fotia pels descosits, sense tenir-ne mai prou... A la primavera tenia una obsessió: Esquiar bigotets i apurar les esquiades al màxim...

O és possible que es creïn blogs del tipus: All Blacks, o Black is black...

-Que si allà hi ha una altre bonyet i n'aprofitarem quatre bigotets...
-Avi, quantes remuntades ens queden? que ja començo a estar cansat i l'àvia sempre em diu que no em deixi enredar.
- Vinga va, que ara remuntem altre cop dos-cents metres més i canviarem de vall... Catsumbreus, vinga que al arribar a baix al cotxe, tinc la nevera plena de cerveses i ens embrutarem els bigotis amb la seva espuma que ja tenim la boca seca...

V.Vega està creant escola de la bona!!!

D'aquí cinquanta anys, tots els esquiadors voldran vestir amb camisa negra...

Ravel de la Patrulla canina, amb el seu casc nou.

Ignasi, la béstia insaciable de Solsona lliscant cara amunt sense pietat.

Bon regel nocturn, però que ja fa via a fer la metamorfosis a granisat de llimona.

Els més matiners i els més trempats esquiadors.

últims metres d'ascensió i encara anem adormits.

Pep, amb moltes ganes de gresca i d'esquiar fort.

Marc, fort com l'olor de quitrà...

Bona feina i unes llaganyes com a punys sota les ulleres...

Em dic Marc, visc a Reus, tinc 38 anys i m'agrada fer activitat a l'aire lliure...

últims metres abans d'assolir l'Estarà, com diria un pagès del Morell...

A les 7:30h i amb bona temperatura, assolim el cim i ens deleitem amb les vistes d'allà als voltants. En Vince, en Marcus i en Davis (El trio infernal) ens expliquen i ens senyalen allà mateix, la volta que van fer la setmana passada per la Mongie (déunidó!!!) . Per baix, comencem a veure molts grups d'esquiadors, que van pujant cap amunt, amb el pas ferm i molt decidits, però pel nostre gust un pèl tard. Mitja horeta bona asseguts de relax dalt el cim, on aprofitem per posar alguns temes importants sobre la taula... La camisa de quadres, dropos sense blog, la bota de vi no pot faltar més a les sortides per animar l'ambient, els sopars pendents, els llistats de targetes grogues i amonestacions,...

Anem a pams, el tema de la bota de vi ha quedat acceptat per majoria, i només un vot nul, en el qual hi posava el text següent:

-Ni botes de vi, ni camises de quadres, ni polles!!! això és una fantasmada i sou uns prepotents i uns urbanites aquests insaciables. En tinc els cullons plens de tot plegat i d'aquesta comèdia, que acabarà com la de Falset!!! Aneu a prendre pel cul, beneits...

Firmat: Esquiador enfadat i sempre negatiu.

Tots aquests temes s'acabaran de parlar i es debatran a la pròxima assamblea d'esquiadors xiflats que pedalen, que se celebrarà a Ventolà, catedral de les viandes, el següent cap de setmana, on segurament sortirem rodolant del restaurant.

-Tal i com deia l'avi, a mí posa'm, de tot i molt!!! que tinc més gana que coneixement...
-Que Déu et conservi la gana, però que no te l'augmenti...

També em prenc la llibertat d'avançar, avui estic envalentonat, i a més, ja s'està parlant en petit comitè, de la creació del nou blog conjunt: Els insaciables van a la neu, el qual esperem estrenar la propera temporada 2017, i que alliberarà de molta feina als escribants actuals, molt cansats i fastiguejats, plens de canes i fins als ous d'escriure sempre...
Bé, ja en parlarem que encara falta molt per encetar el pròxim hivern.

Segueixo amb la piulada que vam xalar...

Aquest cop sí fotem un pas endavant (esperem que sigui un gest obligatori per tots els insaciables a partir d'ara i en tots els bons descensos que fem plegats) i ens enfondem la clàssica camisa de quadres just abans d'iniciar el bonic descens del cim.
En Davis i l'Aniol decideixen de seguir per l'aresta per anar a buscar el pic de Campbeil, i així, seguir amb els plans previstos del Lentilla.
Els altres, ens llancem sense miraments per les dretes i sostingudes pales que cauen des de dalt del cim. Cridem i disfrutem de la bona neu que anem trobant.

Esquiant a plaer la neu primavera. Bon estil

Disfrutant de la neu de primera hora.

Abans d'arribar al peu de la pujada del coll de l'Estaragne, i després de fer girs davant l'atenta mirada dels esquiadors que pujaven, ja trobem la neu molt fonda i encrostada. Han fet el "ronso"al llit (Mitja horeta més i ja m'aixeco, deien aferrats al nòrdic...) i ara s'ho trobaran fet un autèntic nyap de nyaps...

Molt satisfets i amb el descens de l'Estarà ja a la butxaca, tornem a posar les enganxoses per guanyar el coll del mateix nom. M'aixeco el coll de la camisa en plan Travolta, i així, evito que se m'encengui el clatell com una tèia. Dos iaios molt genuïns i amb una tècnica d'esquí exquisida, es retroben amb els nostres, després de coincidir al Cotiella fa uns dies.
Del coll tirem avall. Primers vint-i-cinc metres de descens per neu crosta de manual, i ja comencem a fer un descens ben ràpid i divertit, per una neu dura al dente.
Tornem a posar les pells i enfilem cap amunt per fer el Campbeil.

Progressió ràpida, però amb força calor.

Un cop a dalt, deduïm que els nostres companys ja han baixat cap a Piau, i d'això ja en deu fer estona. Finalment, decidim que ja és massa tard per baixar cap al vessant sud, i improvisem de llançar-nos cap al nord per disfrutar de la neu més gelada.

Fem cap a la presa de Cap Long per unes bones pales i amb alguna que d'altra purga (pales est) que ens fan que apretem l'ullera mentre baixem, després d'una mala elecció. Un cop al llac, flanqueig "pávernosmatao", llarg i dur com un dia sense pa, però que ens fa gràcia de conèixer, doncs tots n'hem llegit la difícil progressió en les explicacions de diverses guies.

Quin el goig que fem. Gran temporada!!!

Un cop passat el llac, encara acabem esquiant una mica més, per bigotets i pales que ens ajuden a estalviar-nos les paelles de la bonica carretera revirada, on ja m'hi veig pedalant aquest estiu...

Bona i completa esquiada amb +/-1950m de desnivell i unes quantes hores d'esforç amb. Són tres boniques remuntades i tres descensos ben divertits.
Hi hem anat l'Aniol i el David (Estaragne-Campbeil-Lentilla-Piau Engaly), i el Vicenç, el Marc, el Pep, l'Ignasi i un servidor al control de so.

Fins aviat llépols!!!

FORÇA REUS!!! I quina gran temporada companys, Som cullunuts!!!

WANTED!!!! 200.000 euros per l'entrega de cadascun d'ells.

Primeres lliscades de l'any, i ja hem fotut el llistó a dalt de tot dels saltòmetres... Qui em va parir, i amb una neu pols de proximitat, de Km 0, com diria l'Ignasi, a la vall de Manyanet que està vestida de blanc.

A les 9:00h del matí, em trobo a les pistes d'esquí de Boí i Taüll amb tres dels pistolers més ràpids i temuts del territori català.
Aquells per als que els xèrifs dels comptats pagarien grans morterades de diners per veure'ls enmanillats a les seves cel·les... Als quals tenen fotografiats als cartells del Wanted $$$ per tots els pobles i ciutats d'arreu... Sí companys, aquells que fan que la saliva dels mortals tiri gola avall, just quan foten el cop de puny damunt de la taula per demanar un whiski doble, arran d'orla... - I ràpid, collons!!! que tocarà el sol a la pala i ja m'estic emprenyant, petant!!!
Sí amics, tres homes d'aquells que, on posen l'ull, posen les seves fustes...

Are you ready?

Arranquem de les pistes d'esquí en direcció al port d'Erta, i seguim unes traces molt estètiques que ens portaran al serrat de Cerví de Manyanet. Assolim el cim 2742m amb els esquís als peus i sense problemes per una pala de poc pendent. Bon mirador de la zona i ja tenim moltes ganes d'esquiar fort.
Ens posem els esquís sense les pells, i baixem per un primer tram d'aresta bastant delicat i amb fort pendent fent l' [Què escombrava la rateta?]. El segon tram delicat és un flanqueig d'aquells d'apretar-ho tot, i que alguns passen com si estiguéssin al sofà de casa mig endormiscats. En un obrir i tancar d'ulls ja som a sobre de la pala nord-est de la Pica Cerví.
La pols ens haurà esperat després de tants dies sense nevar?
Només treure el caparrot per mirar la sortida de la pala, ens mirem amb una rialleta cosida d'orella a orella que ja no deixarem fins al riu...
-Three, two, one, Goooo!!!

Som-hi Pep, avall que fa baixada!!! l'Eduard ja és baix.

Avall que xalarem!!! cinc-cents metres de pols, els quals ens fan disfrutar d'allò més fins al riu Manyanet.
El travessem saltant com uns isards per les pedres gelades, i ens preparem per tirar amunt cap al port de Filià. El següent objectiu serà assolir el pic de la Llena a 2687m d'alçada, i lliscar per les seves pales nord-oest que estaran blanques com el controvertit quadre d'Art. Bé, segons el seu comprador, aquest quadre tenia una línia horitzontal a la part inferior d'un color blanc més trencat, i tal...

Pujada molt estètica per l'aresta que puja del port de Filià.

Mentre estem pujant, ens cau la baba amb les diferents opcions de descens que veiem per a futures sortides... Està tot plegat molt "llamatiu".
Arribem al cim cansadots, i ràpidament ja busco l'entrepà que porto a la motxil·la, doncs em fotria Poblet i Santes Creus de la gana que tinc😋 Quatre albercocs dessecats per rematar, i rebifo com un campió pel pròxim descens que ens espera... Descansem les cames uns minuts, i ens tirem per la pala del pic de la Llena, on trobem la millor neu de tot el dia, sense dubte.
Espectacular, però llàstima que la pala no té prou neu a la part baixa, i hem de flanquejar per aprofitar les pales que baixen cap a lo Vedat. A la nostra dreta ens queda el telecabina abandonat pels il·luminats que volien fer l'agost a la vall. Lamentable, tot plegat.
Neu molt bona fins al riu, on reomplim botellins i enfilem cap al coll de sota el tuc del Muntanyó a ritme d'Agria 3001, o el que seria el mateix, a ritme de tortuga escaldada. Un cop al coll, acabem de fer un últim esforç fins al Cap de les Raspes Roies, on farem el tercer i últim descens del dia, amb la lluna d'espectadora, mirant-nos de reüll com el més intel·ligent dels cefalòpodes que ja sabeu quin és. Boniques llums mentre llisquem per les pales oest que devallen cap a l'estació d'esquí de la vall de Boí.
Arribem als cotxes arrastrant la llengua pel terra i amb la llum de la reserva encesa en àmbar.

Desnivell: M'ha semblat sentir que l'Aniol parlava d'uns 2000-2200m.
Orientacions: M'han quedat més socarrimats l'orella esquerra i el clatell que no pas l'orella dreta.
Dificultat: No he petarrejat abans de tirar-me per cap de les pales d'avui, i a l'hora de canviar-me els calçotets, aquests no han experimentat canvis de color, tirant a l'ocre... He notat pessigolletes a la panxa, en el flanqueig de sota el cim de la Pica, just quan hem anat a buscar la pala que mirava cap al pic d'allà al davant, que no sé com es diu, però tenia forma de toblerone.

Gràcies Aniol, Eduard i Pep (Globetrotters de l'esquí). Gran jornada, en tots els sentits.

Pelsmésllépols: Com no podria ser d'altra manera, per acabar de fer la jornada més rodona, l'Antonio, que és un bon gourmet, ens ha recomanat que fem una paradeta al Restarant 🐌"Els Trulls"🐌 de Lleida, on ens fotem uns cargols a la llauna amb la Laura, el gust dels quals recordarem durant molt i molt de temps... Apunteu-vos el lloc que val molt la pena!!! No els hi hem fet l'onada perquè som més aviat tímids...

Descens N d'una de les pales d'entre el tuc de Carants i la collada del Montanyó. Foto: Carles Lluch.

Superba sortida d'esquí a la Ribera de Llacs (la valleta més salvatge de tot Aigüestortes), on hem disfrutat de la neu pols conservada als vessants obacs, amb tres baixades de traca i mocador.

Fem matinar a un taxista de Boí molt trempat i simpàtic (ens fa preu de derribo), que ens emboteix a dins la seva furgoneta i ens puja, a ritme de WRC, fins al mirador de Sant Esperit, on descarreguem els trastos per allà terra. Fem la comprovació dels arves ràpidament, i arranquem pel barranc de Llacs amb les orelles tiesses i petant de barres com les dents amb corda del Parlo sense vergonya, parlo amb llibertat. Fa fred.
Caminem uns (25´) amb els esquís a la motxil·la, i ja ens podem calçar les fustotes (cota 1900m) per començar a lliscar fort, barranc de Llacs amunt.
Engrescats, pel paisatge blanc i solitari que ens envolta, veiem com per dalt les arestes i els pics, el llevant ja comença a fer de les seves, aixecant-ne la neu ben amunt i transportant-la volant...

Xino-xano, anem guanyant metres. Foto:Carles Lluch

Els vuit esquiadors remuntem ordenadament pel barranc de Llacs en direcció sud, i fins la divisòria d'aigues del barranc de Mussoles, lloc en el qual, girem lleugerament a la nostra dreta (SW), per guanyar un collet (2250m) i posteriorment, la Pleta d'Erdo (2284m). Moment fruita, i quatre llepoleries d'esquiador, que ens faran recuperar forces.
Amb el tuc de Carants i el tuc de Costes allà mateix vigilant-nos, ens dirigim cap al llom entre el coll del Montanyó i el primer cim. El nostre objectiu serà pujar al tuc de Carants i lliscar per alguna de les pales N del vessant per on hem pujat, que estaran a punt de neu...

Ziga-zaga, ziga-zaga. Foto:Carles Lluch

Fem unes zetes encara amb esquís, que ens pujaran fins la cota 2700m del llom E del tuc, on deixem els esquís doncs ja comencem a relliscar. La neu al llom està dura com la cara del veí que et llença la bossa de brossa a la paperera del costat del portal (li fotaries dos òsties), i per tant, cal fer aquest tram a peu i anant molt vius.
A dalt el cim, contrast, que és la paraula més adient. Ens delectem i se'ns en van els ulls amb les vistes blanques que tenim cap al sud, està tot immaculat que salivem... Altrament, gastem tres o quatre paquets de clínexs, quan girem el caparrot cap al nord mentre ens cauen unes llàgrimes com a punys... Tota la part més septentrional està pelada com el cap d'una sípia.

Anem a buscar els esquís per fer el que més ens agrada. Gas!!! Foto:Carles Lluch

Seguim a la feina, i àgilment ja tenim els esquís posats per començar a lliscar per grups, i per les diferents pales que cauen cap a Montanyó de Llacs. Fantàstic descens de pols fins la cota 2280m, a la pleta d'Erdo. En aquest primer descens, el grup es separa en dos batallons d'infanteria.

En Marc, fent gala del seu estil depurat. Foto:Carles Lluch.

Neu seca, Pep. Gaaaasss!!! Foto:Carles Lluch

Asseguts a la pleta d'Erdo, disfrutem de tot el que ens envolta (que bé que s'està quan s'està bé). Em menjo un bon entrepà de llonganissa seca i ganyipem fort, mentre el sol ens escalfa i ens recarrega les bateries. Tindrem calor a la següent pujada (E) quan ens enfilem cap al Bony Negre.

Girem el timó, per navegar direcció a l'oest i pel mig d'una llengua de neu entre unes roques, i per guanyar la pala E-NE que devalla del Bony negre. La Montse té bones cames i ens mostra el camí a seguir agafant el governall, valenta com sempre.

Apretant fort amb els cantells per no relliscar i seguir fent avanti...

Anem vius i trobem un bigotet de neu que ens deixa assolir la pala ràpidament.

Un cop a la pala, seguim amb els esquís als peus fins a 150m del cim. Posem els grampons, perquè la neu no està prou cohesionada entre sí, i ens és complicat de progressar-hi amb les fustes. Últims metres de treball físic, i a dalt del Bony, tenim la sorpresa de trobar-nos amb el Pep Llorca i un grup d'esquiadors veterans que l'acompanyen. Ells han pujat de la centraleta, després de passar-hi la nit. Quatre comentaris de futures sortides amb esquís i sobre rodes, i ja comencem a lliscar per la substanciosa pala N del bony, tots plegats. Gran descens amb pols, tot i que se'ns fa curta perquè ja tenim la mirada fixada al Bony blanc (veí de porta per porta amb el Bony negre). Un viu al nº 5 i l'altre al nº7 del cr. Ribera de Llacs de l'urbanització Aigüestortes.

Tornem a posar pells i enfilem direcció al collada del Bony Blanc, lloc on ens trobem a les germanes Orgué i a L'Ivan, que venen de fer unes baixades del tuc de Costes (nº11) i del Cap des Cometes (nº9). Ells pujaran cap al Bony negre i baixaran directes, i nosaltres vorejarem el Bony Blanc pel seu vessant W, per anar a fer descoberta d'una canalota que segons diuen, pot ser de xampany i pastes.

La Montse obrint traça al vessant W-NW del Bony Blanc.

Tuc de Costes i Cap des Cometes, et al. Amb les traces del batalló 1.

Culminem el cim traginant els esquís a l'esquena i sense cap dificultat que calgui esmentar. Grans vistes arreu i les pessigolletes que comencen a presentar-se a la panxa... La incertesa de si podrem baixar per aquell vessant NE? o haurem de refer el cami cap al Bony Negre amb la cua entre cames? El moment més important de tota la jornada, sí senyora.

Abans de fer una menjadeta, devallem uns 100m per treure el caparrot a la canal en qüestió i sortir de dubtes. Tenim el cul que no ens hi passa ni el bigoti d'una gamba... sabeu no? aquells moments que es fa el silenci, que la gola s'asseca i et tremolen les cames...

Doncs sí amics, el descens finalment és factible al 100%, i de ben segur ques serà dels bons!!!

Ara sí, ens asseiem a dalt el cim a disfrutar d'un típic piscolabis d'esquiador i de la tranquilitat de saber que podrem baixar per on haviem previst.

Arriba el gran moment...

-Avall que fot baixada!!! -Fot-li, Montse, Avanti lleons!!!

Que comenci la moixiganga!!! Foto: Carles Lluch.

Canalota abracadabrant que és força ample al principi i es va encaixonant a mesura que anem fent esses avall... Molt estètica, rellevant i orientada al NE, guarda una neu molt bona que ens fa que l'anem ovacionant en forma d'aücs de felicitat, mentre baixem...

Neu pols a betzef per tothom!!! i rialles de felicitat. Genial!!!

Buuufff, i com xalem... Foto: Carles Lluch.

I llarga... Foto: Carles Lluch.

Melderomaní 100%. Foto: Carles Lluch.

UUUUOOOUUUU!!! Bona feinaaaa!!! Foto: Carles Lluch.

- xz

Com podeu veure, a la Montse no li ha agradat la baixada i està enfadada.

Llepolet, si xala... Foto: Carles Lluch.

A la cometa de la Qüestió, ens girem cap a la canal que hem lliscat i ens fascinem d'aquest racó tant bonic i salvatge, el qual no imaginàvem pas...

Batalló nº2 badant amb les traces fetes al vessant NE del Bony Blanc.

En Carles arribant a la Cometa de la Qüestió. Elegant.

Li fotem per neu pols fins la cota 2000m, lloc en el qual comencem a senglarejar pel mig del bosc...

Senglarejar: v. intr. [Esports] Practicar l'esquí de supervivència a l'estil bruto, refaldant les branques seques de tots els arbres que et passen pel davant, i amb una probabilitat alta d'acabar ballant una lenta, aferrats al tronc d'una avetosa o d'una frondosa.

Doncs sí, acabem engollits dins d'un bosc cada cop més aspriu i rústec, i hem d'anar vius i amb molts reflexes, per no acabar aferrats a la branca d'un avet, ballant una lenta... Esquí de supervivència en estat pur, per acabar de rematar una jornada excel·lent en tots els sentits. Acabem caminant i fent barranquisme al riu de Sant Nicolau a la part final de l'activitat (25´), abans d'arribar a la pista d'Aigüestortes.

Quan falten cinc minuts per les cinc de la tarda, arribem a les Planes de Sant Esperit i agafem l'últim taxi que ens retornarà al poble de Boí.

Hem lliscat amb la Sara, la Laura, la Montse, l'Ivan, el Carles, el Pep i el Marc.
Gràcies Carles i Montse per ser uns visionaris de rutes insaciables.

Que no decaigui!!! Us adjunto el TrackGps de l'activitat.

1a Trobada d'esquiadors xiflats que pedalen.

Quatre lliscadotes al circ de Piau

Fent lloc pels canelons...

Fantàstica volta a la Bonida

Esquiant de sol a sol...

Ja la coneixem!!!

Amb el peluquí ben aferrat...

Garbure d'insaciables...

Traient suc a la mandarina...

Esquiant la pols a Pomèro...

Agafant el Cuneille per les orelles

L'apassionant món de la parella

Una trescada pel Montsant

Sanctus, equilibrat en boca i fresc

Maaaaaambo!!!!

Amb la camisa de quadres i el bigotet ben retalladet...

Persistència i positivitat

The last one? ja tinc ganes de pedalar...

De puríssima mare...Uns puja-baixes per Manyanet, i tal, tio...

Pols a betzef per l'Aigüestortes més salvatge...