Melderomaní

A les 8:00h del matí la gent de la Unió ciclista Torredembarra està citada a la Pl. de les Monges per fer la ruta dominical de cada setmana amb la bicicleta de carretera. Aquesta setmana toca anar cap a Les Conilleres, a l'Alt Penedès.
Arribo a la plaça, i només hi han les mountain bikes dels bous. Uns 15 ciclistes, amb el jefe Marsal, comandant com sempre el grup. Ni rastre de la gent de la roda fina... Ha plogut durant la nit i el dia està molt tapadot i això, potser hi té a veure.
On són? On s'han ficat? Quina dropada que porten, no?
Crec, que molts s'han quedat fondejats a "Cabo culo", intentant guanyar-se la vida per sota dels llençols... tot aprofitant el dia "tonto".
Finalment arriba l'Albert V. a la plaça. Un noi molt jove (16 anys) que s'ha comprat una bici nova i ha començat a sortir amb la gent de la Unió aquest any mateix.
Ve amb la idea de fer la ruta proposada en el blog del club per aquesta setmana, i decidim entre els dos, que ja tardem i que endavant les destrals cap a les Conilleres...
Sortim per la N-340 fins a la Gornal per un tram molt lleig i bastant transitat. És més lleig que pegar un pare!!! Quan ja estem cansats de veure passar cotxes i que ens esquitxin d'aigua, entrem a la carretereta que ens du fins a Clariana, ja molt més tranquila i solitària. Descens fins a La Gornal Castellet (Pantà de Foix), on per lleugera pujada assolim el poblet de Torrelletes. D'aquí, per terreny més favorable, arribem fins altra cop a la N-340, la qual ens porta a Sta. Margarida i els Monjos.
Als Monjos, girem 90º, i ens dirigim cap a les dues Conilleres, passant primer per la Conillera Grossa i després, per la Conillera Xica, Les cases noves de la Riera, Cal Margarit,.... Són petits nuclis de població agregats al poble de Castellví de la Marca. Anem passant per carreteretes secundàries i rústiques, i de molt agradable rodar. En un obrir i tancar d'ulls, estem omplint el dipòsit amb un bon entrepà a St.Jaume dels Domenys.
Per tornar cap a Torredembarra el més ràpid és tornar pel Vendrell, però com que veig a l'Albert amb la sang brava i les cames fortes, li proposo d'allargar una mica la ruta per uns paratges molt més agraïts (La Bisbal del Penedès, Masarbonès, Masllorenç, Salomó, La Nou de Gaià, La Pobla de Montornès i Torredembarra).
Ha aguantat com un campió tota la ruta!!!
Hem arribat a quarts d'una, i hem fet 90 quilòmetres recorrent el Baix Penedès i l'Alt Penedès per unes carreteres molt xules.

Aprofito per treure targeta groga als ciclistes de la Unió ciclista que s'han quedat a casa dropejant... Ha fet un dia ideal per pedalar i tombar per les nostres contrades.

Sortim de Torredembarra amb en Pedro i en Joe Vericat. Al Catllar, ens esperen en Joan, l'Eusebi i el Sergi que ja el recollim a l'encreuament de la Secuita.
Agafem direcció a la Selva del Camp, on per allà, pugem a l'Albiol. Del poble fem un descens ràpid fins a Vilaplana i encarem cap Alforja. Assolim el coll d'Alforja amb llengua de perdiguers i seguim cara avall, fins a l'encreuament que ens porta a Porrera. Fem els 6Km fins al coll de Porrera i ens llancem per les fortes pendents que cauen a aquest poble. Kit Kat, i cap a guanyar la Teixeta. Descens ràpid com un api fins a Duesaigües, Montbrió del Camp, Vinyols i els Arcs. D'aquí baixem per caminet rústic asfaltat fins a Cambrils, on agafem la ruta de la mamella (costa) fins a Salou, La Pineda, Tarragona i Torredembarra.

150 Km, amb +/-2590m de desnivell i 7 hores assegut en el dur seient de la bicicleta (cul de mandril).
Ruta molt recomanable per discutir amb la dona durant la tarda...

Bona neu en el descens del glaciar (foto:Pep A.)

Sortim a les 6:30h del pàrquing que hi ha abans de Llanos del Hospital. Caminem cinc minuts i ràpidament ja ens podem calçar els esquís i començar a encarar els tubs de Paderna per les seves pendents gelades i rebentades del dia abans.

Arribem a la coma, la neu caiguda nova és pols i a mesura que anem guanyant metres, el seu gruix va augmentant. Bufa l'aire, que és fred i ens fa que ens quedin tiesses les mans i les orelles.
La primera idea és de guanyar el coll d'Alba per saltar al coll cordier, coll de Cregüenya, i aleshores, en funció de l'autonomia que ens quedi en les bateries, anar per: l'espatlla, l'Estasen, o directament per Corones.

Primera suada. Port Viell i pic Sacroux al fons.

Assolim el coll d'Alba amb boira i un fort vent molt fred. A dalt, decidim que la volta completa a la Maladeta haurà d'esperar a un altre dia. Farem el descens pel vessant N i intentarem remuntar fins a la Maladeta per a què condeixi més el dia.

Arribant al coll d'Alba amb força mal oratge.

Jordi fent els últims metres abans del coll d'Alba.

Treiem els grampons i les pells del esquís i ens llancem coll avall... Molt bona neu en aquest primer descens, amb powder de la bona. Ens girem per veure les traces, i de sobte, aminora el vent i desapareixen els núvols que havien tapat la zona quan estavem dalt.

Descens cinc estrelles. POWDER. (foto: Pep Artigues)

Maladeta o Cregüenya. Aquesta és la qüestió!!!

Ja hem fet la Maladeta uns quants cops i ja en tenim els collons plens!!! pensem...
Ens mirem, amb cara de dolents i decidim que podem tornar a remuntar el coll i seguir amb els plans previstos... Doncs fot-lee!!! Tenim les cames toves com el pa de gasolinera, però tan ens fa, cap amunt falta gent.
Assolim ràpidament el coll d'Alba i després el coll Cordier, per un tram final delicat i curt com les faldilles de la Sánchez Camacho.

Flanquejant i abans d'arribar al tram delicat del coll Cordier.

Esquís a l'esquena per progresar segurs. (foto: Jordi P).

Treiem les pells, ens apretem les botes i ens preparem per fer el descens direcció a l'estany de Cregüenya. Fem quatre girs i de sobte, ens aturem... No ho tenim clar, l'itinerari que ens queda és una processó molt llarga, i el ciri és molt curt!!! Són les 12:30h, i això vol dir que a les 15:00h aproximadament arribarem al coll de Corones, pertant a les 17h al cotxe, a quarts de 10h a Reus, i a l'arribar a l'escala, hi haurà les maletes preparades i el pany canviat... Val la pena? Tornem a canviar de plans... El Pep, que es coneix el massís de "Pep a pa", ens proposa de guanyar el coll que hi ha entre el pic Sayó i el pic Cordier. Cap allà s'ha dit!!!

Arribant al coll amb la meteo altra cop canviant...

Arribem a guaitar al coll intentant trobar el descens que ens porti al glaciar...

Poca neu i molta roca ens obliguen a variar l'itinerari.

Pep, buscant un fil de neu per esquiar...

Decidim doncs, de seguir fins assolir el Pic Cordier i baixar per l'altre costat de l'aresta que tenim a sota nostre. Assolim en deu minuts el cim i disfrutem de les anècdotes que expliquem i de les vistes que ens envolten als 360º.

Coll de Cregüenya vist des de dalt el flanqueig del cim.

Caminem uns 15m, ens posem els esquís, i encarem el descens per una canaleta amb la neu mig encrostada i amb molt de seny, pit i collons!!!

Encarant la canaleta amb seny, pit i collons. (foto:Jordi P)

Bon descens amb molt de mestratge.

Disfrutem al màxim del descens, saltant un pas delicat per l'aresta, i que ens deixa directament al glaciar. Allà, aprofitem sense pietat tots els girs que podem... Descens llarg com la llengua de la Sánchez Camacho.

Jordi, esquiant amb un estil agresiu i potent. (foto: Pep A).

Baixem fins la cota 2900m, on decidim de remuntar another time, to win la cota 3100m i agafar el glaciar del costat esquerra de l'aresta, que baixa del cordier i que abans ja hem guaitat des del coll. Esquiem disfrutant fins la cota 2750m.

Remuntant amb la Torre Cordier al fons.

Disfrutant dels trams amb bona neu (foto:Pep A.)

Ohhh-la-lààààààààààà!!! (foto:Pep A).

Pep, dibuixant un descens ràpid de girs grans...

A la cota 2750m ens trobem la neu del tipus crosta/Nyapppp. Durant 300m tornem a fer girs maria com si pugéssim, doncs no volem haver de demanar hora per fer ressonàncies i pre-operatoris dels genolls. Els lligaments tremolen com les fulles a l'arbre, un matí de mestral...
Als tubs, tornem a xalar com uns nens petits... Tot i estar ben rebentat i ple de bamps, la neu es esquiable totalment fins a l'Hospital.

Sortida dissenyada sobre la marxa, en funció de l'oratge i de les condicions de la neu.
Jornada cinc estrelles on han sortit 18,7 Km, +/-1870m de desnivell, en unes 10 hores amb els esquís posats.
GPSTrack

I amb la companyia collonuda de Benet, Jordi P i Pep A.
Fins la pròxima llépols!!!

Pep, amb un esquí agressiu al glaciar de Barrancs.

A les 6:45h sortim de la Besurta juntament amb l'Aniol i el David que ja han dormit allà mateix. Furgonetes de tots colors i models per triar i remenar. Arribem bastant tocats... Al Barça de bàsquet li han fotut una llisada de campionat, i a sobre, la salsa carbonara d'ahir a la nit, no ha parat de fer la guitza. Tenim corrents de llevant i veig bastant difícil de fer nèts els calçotets, quan acabem aquesta dura i llarga jornada. Anirem tot el dia amb el turbo intercooler posat.

Primers minuts amb frontal, i ràpidament ja podem calçar els esquís fins arribar a la Renclusa. Molta gent que puja amunt cap al glaciar de la maladeta i els portillons, per anar a fer l'Aneto (formiguer). Bon comentari de David, al veure el que ens queda per davant...
- Avui, és un d'aquells dies, que acabarem fent junta de culata!!!
Ens espera una jornada duríssima, i sort, que estem rodats de tota la temporada que portem, que sinó!!!

Ens desviem, i deixem la multitut. (foto: Aniol V.)

Ens desviem a la nostra dreta i posem la directa cap al coll d'Alba. Bones condicions, neu gelada i progressió rapidíssima... Sembla que ens hagin fregat un bitxo pel cul!!! L'últim tram del coll el fem sense esquís i anant molt vius de no fer una patinada d'aquelles que et poden deixar mig ensangrentat.

Condicions ideals per progressar ràpid. (Foto: David G)

Amb grampons i per neu força gelada, assolim el coll de sota el pic Bondidier. Allà, treiem pells i fem la primera bona esquiada del dia, fins a sobre de l'estany de Cregüenya. Bonics i tranquils paratges... només portem dos esquiadors davant nostre, ja encarant el coll de Cregüenya.

El Coll de Cregüenya imponent al fons. (Foto: David G).

Posem grampons i fem el llarg flanqueig que passa just damunt dels tallats, de sobre l'estany.

Flanquejant amb el Coll Cordier darrera (Foto: Aniol V).

Les condicions de la neu fan que progressem sense problemes i amb l'ullera més o menys relaxada. Tan relaxada, que a dalt del coll més d'un busca el cartell de "Caballeros" perquè la Carbonara comença a treballar de valent (Tris, tras, tris, tras, i un "cagarro" com el braç). Tornem a preparar els esquís i comencem, un curt, però intens descens per anar fent boca. De lluny ja veiem la gent que s'enfila per l'Estasen, la qual encara no li toca el pas el sol.

Jordi negociant un bon viratge (Foto: Aniol V)

Bones fotos d'Aniol en el segon descens del dia.

El grup al mig de la canal (Foto Aniol V)

Un cop a l'altre estany, manxem durant mitja hora llarga i ens plantem al peu de la canal Estasen. Amb els grampons i l'ajuda del piolet, enfilem el primer i empinat tros sense problemes. Bé, en sèc cau algun pedrot, però ja se sap que s'ha d'anar en compte si portes algun destraler/bruto al davant.

Al mig de la canal el pendent es suavitza fins que no arribem a la part final. Trobem en aquest últim tram força pedra suelta. Bona feina, però.

Arribant al tram final de la Canal (Foto:David G).

Sortida de la canal Estasen des de més amunt.

Ara ja només ens queda un parells de trams de grimpada amb roca descomposta per assolir l'Aneto. Des d'allà a les roques, es veu el pas de Mahoma i el cim plens de gent.
És el cap de setrmana ideal per lliscar pel massís: neu, fresca i sol i sípies.

David, sortint del tram de roca.

Contents i satisfets, ens relaxem menjant quatre porqueries, xerrant, fotografiant i divisant l'itinerari de baixada... Deixem el cim direcció SE, per la bonica i penjada aresta, en alguns trams, de l'espatlla. Trams de roca i trams de neu fins arribar a una pala de neu.

Trams entretinguts baixant de l'Aneto. Cal anar molt viu.

Bon fil d'aresta amb bona timba als dos costats.

Aquest és el tram més delicat del dia. Cal baixar uns metres de pala, i saltar al glaciar per un flanqueig gelat "pavernosmatao". Adrenalina per un tub, abans no arribem a fer el primer gir, doncs tenim un tallat de roques a sota, que imposa molt de respecte. Entre els carbonara i aquest flanqueig, ja et dic jo, que no els farem nèts!!! A partir d'aquí a disfrutar com uns nens petits encadenant girs desenfrenadament... Coooolllllluuuunnnnuuuttt!!! Neu primavera romaní i estem sols, un autèntic luxe!!!

Arribem a Aigualluts, on fem un descanset del guerrer i encarem l'últim i pesat tram a peu fins a retornar als cotxes, a la Besurta.
BEAUTIFUL & SPATUFLANT DAY!!! Un dels millors dies de la temporada, si és que no ha sigut el millor.

Una volta pel massís de la Maladeta de 25 Km, +/-2200m, i 11h d'activitat.
Activitat feta i disfrutada amb el Pep, el David, l'Aniol i el Jordi.
Espero que repetim abans no es fongui la neu... Neouville? Vinga llépols, que esteu engrescats!!!
GPSTrack

Personatge pintoresc dels que m'agraden a mi. Molt cullunut.

Parlant de nous projectes a sota del gegant.

6:45h del matí, amb unes llaganyes com a punys, però entaulat i disfrutant del complert esmorzar que m'ha preparat René, el nou guarda del bonic i súper acollidor refugi del Fornet, que actualment ja està obert, després de passar forces anys tancat, colgat de pols i mort de fàstig.
Les dades per contactar-hi són les següents: refugidelfornet@yahoo.es, www.facebook.com/refugidelfornet, i els telèfons 618 14 67 06 i 618 14 67 05(millor whatsapp). René, un txèc molt simpàtic i agradable, us acollirà amb un tracte exquisit, moltes ganes de fer-ho bé i amb quantitats industrials de menjar (ideal per farts de pop).

A fora el refugi em trobo amb el David, l'Olga ( Passamuntanyes.blogspot.com) i en Jordi, que han dormit a la furgo perquè van arribar molt tard la nit abans. Avui l'Olga no ens acompanyarà per unes petites molèsties físiques, però al final de la jornada ens sorprendrà amb una petita sorpresa.
En David ens ha preparat una ruta d'aquestes que et queden gravades al disc dur per sempre, del tipus Caprice dels déus. Estarem a cavall entre el Pallars i el Coserans, o entre Catalunya i Occitània. Cal reconèixer que els nervis hi són una miqueta...

Primeres llums del dia al refugi Fornet. Are you ready?

Sortim per la pista anant xerrant i explicant quatre anècdotes vàries, doncs ara feia dies que no ens veiem. La última, Corriolejant pel massís de l'Orri. Ens en recordem del Pep, del Marc, de l'Alfred, de l'Aniol, tot parlant de les últimes i bones sortides de la primavera i l'estiu passats...

Esmorzant, m'he afartat com un lladre (embotit, formatge, quatre llesques, melmelada, mantega, suc, dos cafès,...) per agafar forces. Ahir a la nit, em va semblar sentir la paraula tres mil metres de la boca del Jordi, i estic bastant acollonit. Cal agafar forces.
Just arribar a les bordes de la Perosa, trenquem a la nostra dreta per una pista molt empinada durant els primers tres cents metres d'ascensió.
Tenim set cents metres de desnivell fins al port de Salau (2087m). Pugem força ràpid, per sobre la catifa verda que hi ha sobre el camí. El terreny està verd i vigorós com el mateix Camp Nou.
Ens mirem de reüll a la nostra esquerra, el pic de Montault. Quines pendents!!! Ja em passen pel cap algunes imatges d'esquí ( videos Zwingg), i ja tinc ganes de què comenci a nevar, i encara més, veient cims com aquest, el Qüenca, el Roca blanca,...Ja ens queda menys, com vam comentar fa poc un dia per Vallparadís amb el Pep.

Arribem al port de Salau després d'arrossegar la bicicleta durant uns quinze minuts (150m). Acostumat al cotxet del Cesc, això ho tinc entrenat. Aquests dos malvats fan l'últim tram a sobre de la bicicleta...Uns autèntics cracs!!!

Port de Salau. Ruïnes del telefèric que transportava fusta.

A dalt, les runes de les mines de tungstè i del telefèric que pujava la fusta, la qual es talava als boscos catalans per portar-la cap a França.
Aquí comença l'espectacle. El Jordi "Vader" i el David "Sidious" s'abaixen el seient i cap avall a l'ample... Welcome to the dark side!!! diuen, amb la rialleta de dolents... M'estan portant cap al costat obscur de la mountainbike i ja se m'està posant l'espasa taronja. Pendents brutals, flanquejos exposats, molta pedra solta, i aquests dos que van rapidíssim. Semblo una tortuga escaldada!!!
Un descens llarg i molt molt exigent. A baix, una fageda per emmarcar i un corriol molt divertit!!! Cara nord, amb la vegetació molt vigorosa. Tot i així, ens pensàvem que hauriem de tornar amb la canoa i ens ho hem trobat força sec.

Arribem a Salau, ja per carretera i fem cap a Couflent en pocs minuts, lloc on decidim de fer una primera menjada seria. A les 11 del matí porto 8 llesques de pa de pagès al cos, viandes vàries, un twix,... no sé si es gaire normal, però el meu motor Dkv-Hummer gasta 25-30 litres de combustible als 100. Després de la menjada, ràpid cap el WC comunitari del poble, un clàssic d'aquells que has de posar els peus als dos motlles i que no tenen tapa. Agafo les tisores de "xurrero" i vinga anar tallant...
Amb dos quilograms de menys, enfilem cap al Col de la Pause (1527m) primer, i després cap al port d'Aulà (2260m). Uns 17 Km i gairebé 1600m de desnivell per un tram de carretera rústica primer, i un segon tram de pista espectacular, tota plena de revolts, rucs, cavalls, estanys, C15's, vaques, l'estany d'Areau i un bonic refugi.

Arribant al coll de Pause.

Coll de Pause. El Mont-Valier vigilant al fons.

Pista espectacular que s'enfila per sobre els 2000m.

Ciclistes de pota negra a ple rendiment.

Últims esforços i apretades de dents i ullera.

Mont-Valier, el gegant del Couserans.

Quins tres per l'arròs!!! Port d'Aula 2260m

D'aquí dalt, i pel mig de la relliscosa festuca, baixem fins gairebé les bordes de Perosa altra cop, per terreny complicat i per on cal anar ben viu. L'ullera ens queda repelada i com la d'un nen petit, de tant de tocar la roda del darrera, mentre superem els forts pendents d'aquest entretingut descens... A baix, i quan ja portem a les cames 2300m de pujada, en David ens vol deleïtar amb un últim descens dels seus. Tornem a agafar la pista de la primera hora del matí, i tornem a remuntar fins gairebé assolir el Port de Salau altra cop. Pujant, només em passen pel cap: pollastres a l'ast, safates de canalons, i graellades de carn... El cos ja demana més manduca.
Aquest últim descens ens fa disfrutar al màxim... caminets de festuca, corriols pedregosos, zones ràpides... A mig descens ens apareix l'Olga, que ha pujat a veure si acabàvem baixant pel GR. Baixa corrent, i quasi que no cal que l'esperem.
UUUoooooooUUUUU!!! Gran baixada!!!Al arribar al refugi, ens espera el René amb unes cerveses ben fredes. Tots per un, i un per tots!!! Desenfondem les espases, i veiem que ja tornen a ser verdes fluorescents de bons minyons.
Una sortida autènticament Melderomaní.
Gràcies, per guiar-nos per aquests racons tant bonics i cullunuts.

Sortida Mahou cinc estrelles***** de 10h 52m, de 58,3 Km i amb un desnivell de +2843m i -2742m segons el Gps.
Que la força us acompanyi llépol/es!!!

En Pep ens en proposa una de les seves al país de la sucre, la mantega, els Roslis, i els maletins...

He de pujar uns quants sacs amb bitllets de 500 euros, i aprofitem la vinantesa, per fer una bona lliscada per la vall de Ransol.

De les condicions actuals de la neu, d'entrada sabem, que a les nord ens pentinarem i ens arreglarem les celles i el bigoti, doncs seran un mirall. La neu estarà dura com la teva cara... Caldrà anar a buscar les orientacions sur, tal vegada com si estiguéssim al maig, però transformant la neu cap al migdia com a molt aviat.

Després de deixar la furgoneta del Ricard a l'entrada del camí que puja cap a la vall de Riu, amb els altres dos cotxes marxem cap al final de la pista de la Coma de Ransol. Deixant el cotxe en aquella pista, ja es pot intuïr la volta que ens proposa mestre Pep Zwingg.

Allà mateix calcem els esquís i comencem planejant, amb més nervis a la panxa, que els que té un bistec. Encarem el timó cap a l'oest, en concret direcció al pic de Serrera, per esquiar

la seva suculent pala S.

Primeres lliscades de la temporada pel mig d'una esplanada de pi negre. Ritme abaldanat i tranquil per encarar les primeres pujades fortes. Entrem a dins d'una canal estreta i empinada, per on hem de descalçar els esquís i progressar a peu, tot clavant sense problemes les botes a la neu.

Sortint de la canaleta, esquís en mà.

El dia és obert i l'itinerari promet un bon inici de temporada. A mig itinerari, ens sorprèn una perdiu blanca... sembla que no té por i m'hi acosto a fer una foto. Està de bon any i gairebé no pot aixecar el vol...

Perdiu blanca amb quatre madalenes de més.

Seguim progressant, després d'una petita paradeta per fer un mós. Ens segueixen dos esquiadors molt trempats, que després esbrinarem que són de Vilafranca del Penedès.

Flanquejant el turonet per començar a encarar els colls.

Fem un flanqueig per una pala força gelada i ens plantem al primer coll, sota del coll que ens porta a l'aresta SE del pic de Serrera. Aquest tram esdevé el més complicat de tot el dia... Està molt gelat, i sort de les ganivetes, que ens aguanten a sobre del blanc mantell. Apretem l'ullera durant tres-quatre girs abans d'assolir l'aresta. Quina adrenalina... Baixant, tres esquiadors de la Seu d'Urgell (la Sandra &cia) ens saluden i la fem petar un parell de minuts.

Assolim el cim sense problemes, mentre comencen a tapar el cel quatre núvols alts i mitgencs emprenyadors. La temperatura de sensació és baixa com la mare del Willow, per culpa de l'aire.

La fem petar amb els vilafranquins... Que si som ganxets, que si ja han fet forces sortides aquest any,..Que si escrivim al blog... La conversa esdevé intensa quan apareix Richard furgoconsejos... Aquest home amb quatre escuradents et fa una bicicleta!!! Els vilafranquins tiren avall, mentre ens estem pensant què fer amb la ruta que tenim pensada. És tard, i el temps no acompanya, tal i com com es veu en la següent foto. La vall de Riu esperarà i no es mourà d'allà. Un altre dia serà.

Comencem el descens per neu dura i per l'aresta, i a mesura que anem baixant, aquesta es va transformant i esdevenint més fàcil d'esquiar... Un fart de girs, i com xalem...

Primers girs, entre la fina punyetera boira cullunera.

Cares de satisfacció. Un primer dia fantàstic.

últim tram d'eslàlom entre els pins i arribem esquiant fins a un metre del cotxe, molt satisfets i contents d'aquest primer dia d'esquí.
Per celebrar-ho, anem a Canillo a fer unes cerveses per retornar de l'esforç i per preparar futures sortides nadalenques d'esquí.

Hem disfrutat de la sortida el Ricard, el Jordi, el Ramon, el Benet, el Pep i un servidor.
Bona feina!!! Fins la pròxima.
Per cert, bons bocates a la gasolinera d'Oliana + calendaris picants de regal.

David zig-zaguejant per la zona de Toran.

Surto de Reus a les 3 de la nit, moment àlgid dels "teletiendas" amb els ratlla i pela patates i pastanagues o els abdominaizers que et moldejen el greix dels lloms. També de programes, on les presentadores tenen les proes tunnejades i els presentadors tenen un bon mànec o arjau, que dirien en argot mariner. Els tatuatges i els piercings tampoc no hi falten, i les frases són del tipus: - Te voy a poner el culo como un "tortell de Reis", my darling!!!

Com que m'espero boires pel camí (anticicló instal·lat), no vull fer esperar en Carles i la Montse, amb els quals he quedat al Mandronius, a Viella mateix a les 7:30h.
La millor hora per viatjar, sense dubte. Amb menys de tres hores em planto a Viella (6:00h). Una hora i mitja d'espera, i al bar, el diari del dia abans, ferum de cigarreta i bastant de jovent que han tancat l'Elurra i que fan emprenyar la cambrera amb canvis d'entrepà després d'haver près nota... En fi, a aquest pas no explico la piulada ni amb tres dies. La Laura ja passa per davant de l'habitació, mirant-me de reüll, i això és senyal que ja s'està emprenyant... i amb raó.

En Carles (un 10) i la Montse (un 11), em conviden a prendre cafè a casa seva (7:00h) i em comenten que serem una bona colla.

Sortim direcció a la Vall de Toran tres cotxes, i allà ens esperen Dave "Lobezno" i Marquinyus Brown. Gent del Bages, gent del Barcelonès i gent del Baix Camp. Un bon agermanament d'esquiadors!!!
I amb el bé que haguéssim estat a Baquera i Barret i ara se la fotem cap a Toran... ja estem ben beneits, ja...

Amb en Pito, el qual ja haviem coincidit unes hores embotits a dins el refugi lliure del Mont-roig el febrer del 2008, recordem entre riures, la història del creuer que va fer un dels seus companys esquiadors. Se li van fer petites les mans i gairebé mor ofegat entre dos enormes bornois a alta mar... Quin fart de riure aquella nit i avui.

Anem per feina, que m'animo...
Sortim de l'aparcament del refugi de l'Honeria Refugi Honeria amb dues propostes sobre la taula... i uns primers lliscaments comuns per tot el grup. (Restaurant C&M *****, Sortides a la carta i descensos del tipus degustació).
Enfilem per una pista forestal amb neu continua, però amb molt poc gruix a dintre el túpit bosc, i on ja intuïm, que al baixar haurem de descalçar-nos els esquís. En Carles i la Montse (High Level) es desvien cap a l'oest per anar a la descoberta i fotra-li pel descosit de metres de desnivell. Els altres 8 esquiadors seguim direcció sud cap al Gotèr d'Albaeth, barrancot que es va fent ample i cada cop està més innivat.

En David, entrant al Gotèr d'Albaeth.

Això promet. La última vegada que vaig foquejar per aquests racons, em van sortir tres cèrvols de la talla d'un camell i estic força alerta per si ens sorprèn alguna bèstia salvatge... Lloc molt ferèstec dels que ens agraden especialment, a tots els que hem coincidit avui, en aquesta sortida matutina d'autèntic cartell.
Aquesta vall és com un congelador, i no veurem el sol fins que assolim els colls més altívols del dia. La pujada es fa feixuga per les poques sortides que portem fetes aquest any i perquè se'ns formen uns bons pans sota l'esquí. Hem de parar a posar ceres i parafines per arreglar aquest problema.

El grupet, amb el Pito obrint traça al davant.

Marc i David seguint la traça direcció al planell de la cabana.

Arribem a la cabana (1880m) i aquesta està ben colgada de neu. En aquest punt es creuaran els dos itineraris del dia, el que estem fent nosaltres i el descens que faran la Montse i el Carles. Fem una paradeta per obrir mapes i situar-nos una mica.

La cabana colgada de neu.

Pito engrescat i senyalant futures sortides per la zona.

Fem un gir de 90º per una blanca pala i asolim l'estany de Cauilha, a gairebé 2000m. A sobre seu el Cap deth Tiron, cim que ja vaig fer fa dos anys, després de llegir una piulada del mateix Carles. Avui el nostre objectiu és pujar al cim de Serraplan.
Comencem fent unes zetes per una altra pala amb neu fonda, però que a estones cal treballar bé amb els esquís, les ganivetes i els cantells, doncs el terreny està traïdor de collons, amb plaques de neu dura amagades... En Pito està fort com els caramels de menta Halls, aquells que piquen tant.

Primers metres, després de l'estany.

Cap deth Tiron a l'esquerra i el Coret de Cauilha a sota.

Treball fi per no fotre una bona patinada cap avall...

Solitut i bona neu pel descens. Ja ens bull la sang!!!

Bona progressió per forts pendents.

Després de superar el coll, avancem per terreny assolellat.

En Marc fent els últims metres per assolir el collet.

Pala Est que ja comença a transformar a les parts altes.

Anem per feina en els últims minuts d'ascensió.

Marc, passant el collet i encarant la pala est.

La neu ja comença a transformar...

Passem el coll sense problemes i comença a bufar una lleugera i fresca briseta d'aire. Trobarem neu transformada en la baixada d'aquesta pala. Passada aquesta, últims metres per assolir el cim de Serraplan per terreny ben gelat i molt planer. Quin dia més bo que estem tenint.

Terreny planer per acabar de rematar el cim.

Cim de Serraplan. Agermanament ganxeto-badaloní.

Al cim ens deleitem amb unes vistes de somni (360º). Allà al costat el Montlude que ens vigila i ho veu tot com els reis màgics, i quins bons records... i quina esquiada que vam fotre aquell dia!!!Una altra piulada del Carles i els seus...
Ens reunim al cim i ens fem un bon "Selfie" amb la càmara de l'Albert i l'Ari Ari-dragonet i una foto de grup amb la d'en David (Neuipedals).

En el descens una mica de tot... Neu dura com la meva cara, neu transformada, neu molt dura, pols, súper pols i quatre dits de neu + pedres al caminet del bosc (cota baixa). Hem xalat moltíssim!!!

Tram delicat del descens amb placa de gel al principi de la canal

M.Brown amb cara d'haver disfrutat al 100%

l'Ari i l'Albert gaudint dels últims trams de bona neu.

L'Albert seguint l'Ari amb la Go pro al casc.

A baix, ens reunim amb el duet fantàstic i acabem de rematar la festa fent-la petar amb l'Aleix, el guarda del petit i acollidor refugi de la Honeria.
Ens prepara una exquisita sopa de ceba, un bon estofat de vedella, un iogurt per recuperar forces i ens dóna un vi negre reparador de fibres musculars i pijades d'aquestes que es porten ara amb el running, el cycling i tal tio...
Jornada de 10 i amb una companyia d'11 o 12.

Hem esquiat per la fantàstica i captivant vall de Toran: La Montse, L'Ariadna, l'Albert, l'Iker, el Pito, el David C (Çaids en un futur proper), El David R "Lobezno", el Marc, el Carles i un servidor.

Un plaer de compartir activitat amb tots vosaltres!!! Espero tornar a xalar com aquest cap de setmana ben aviat. Sou cullunuts!!!

Properament piulada del l'esquiada al cim Princesa, amb anècdotes vàries del món basquetbolístic i ciclístic de fa uns quants anys...

Deixem el cotxe a la Coma de Ransol per sortir de més alçada, després de deixar-ne un altre cotxe a la vall d'Incles. Ens n'adonem, mentre ens estem calçant les botes i posant la roba de treball, que per acabar d'anar a la moda amb això de l'esquí de muntanya, ens fan falta la gàbia i els gossos. A la Coma, més gossos que esquiadors, i alguna enganxada inclosa... Potser de cara a l'any vinent, ens plantejarem de comprar un remolc d'aquells de caçador, on hi capiguen sis o set gossos perdiguers (un per barba). Cal anar a la última, barba de 4/5 dits de llarg, esquís ben amples i un gos perdiguer o similar!!! Ahhh, i usar l'expresió: - Avui ho petem segur!!! I tal... saps...

Arrenquem molt engrescats, doncs aquests dies hem estat fullejant el llibre d'en Guy Pistre, Ski Sauvage en Andorre. Un autèntic bala, i un referent per nosaltres, que no s'ha deixat ni un cm2 a Andorra per explorar, tal i com es pot veure en la foto del seu croquis. La seva dona debia d'estar contenta...
Aquesta vegada en portem de cap una de bona, a cavall entre Andorra i l'Haute Ariège...

Preparant la sortida. Foto de whatsapp del dia abans.

Comencem lliscant direcció nord, però ràpidament ja girem cap al nord-est, per entremig d'un bosc força túpit, per arribar als planells de Garaup. En poca estona ens plantem a la portella de la Coma de Varilles 2564m. Ambient alpí amb unes parets molt verticals a sobre del coll.

Posem grampons perquè hi ha glaç i poca neu a la canal.

Treiem el cap al coll i la primera sensació és de què per allà no esquiarem... Hi ha pendent i el glaç ens fa tirar enrera de la intenció de baixar esquiant per allà. Posem grampons i fem els 150m de canal ample caminant.

Canal, a la qual tornarem per esquiar-la.

Una bona colla. Tots per un i un per tots!!!

Quan podem, posem esquís i disfrutem d'uns 300m de neu canviant, amb trams de pols i trams de neu dura i encrostadota. El paisatge és espectacular i canvia totalment quan saltem a la France.

Al fons, l'accés al coll del cim Anrodat o Coume d'Enfer.

Bona neu en alguns trams i algun pas delicadot.

Després d'esquiar gairebé fins l'estany de la Coume de Varilles, posem pells i rumb cap al coll d'Anrodat. Pugem fins aquest aprofitant-nos de la traça que ens obre l'Ignasi, el qual va al davant del grup molt decidit i amb bones cames i bons pulmons.

Foquejant direcció al coll. Temperatura ideal a cara N.

Bona iinivació al vessant francès.

Els últims 150 metres d'ascensió (35º) els fem amb els grampons i el piolet en mà, doncs està delicat amb trams de neu molt gelada i bon pendent.

Futur itinerari. I believe that is the Cabaillères peak.

L'Ignasi fort com les banderilles picants...

Treiem el cap al coll 2679m i el sol ens saluda amb un bon somriure i uns bons rajos. Aquests ens escaliven la cara i les orelles, i ens fan malbé la neu d'aquella orientació Sud-Est. Un autèntic nyap!!! Això sí, quin coll i quina descens més espectacular!!! quan està bé, és clar.

Baixem com podem per una neu molt humida i molt fonda, passant l'estany de l'Illa. Aquí la neu i la calor ens tiren enrera la ruta que teniem prevista i ens aixafen la guitarra, com en Kurt Kobain quan s'emprenyava al final dels concerts i ho rebentava tot...

David esquiant l'ample canal de l'Anrodat.

La idea era de tornar a posar pells per remuntar per l'aresta i assolir la punta 2669m (croquis Guy empestrer), i d'allà, devallar per l'estany de la cabana sorda cap avall, però... és tard i la neu no està en condicions per masses floritures i masses remuntades. Decidim tirar avall i acabar de rematar el dia esquivant taurons que treuen el nas per dins la poca neu que trobem en aquesta part de l'itinerari.

Arribem al pàrquing de la vall d'incles remant per la plana pista, i sort que hi ha passat una màquina a deixar-ho ben compactadet i arreglat per nosaltres. N'esperàvem molt d'aquest tour i al final marxem cap a casaamb la cua entre cames.... Què hi farem!!!

Que nevi aviat, que la vall d'Incles està força peladota i precària.
Hem fet l'activitat: en Mia, l'Ignasi, el Pep, el David, l'Aniol i un servidor.

GPS Track

Sortim de Reus a les 5:00h amb molta cafeïna corrent per les nostres venes i unes llaganyes com a punys. Finalment m'han donat permís d'un dia, després d'explicar i argumentar aferrissadament durant una bona estona, que aquest dissabte pot ser un dels millors dies de la temporada. De totes maneres, estic amenaçat amb canvi de pany, i amb dos dies de sac de dormir al sofà del menjador.

A les 10h del matí, arrenquem del pàrquing superior de l'estació d'esquí de Piau Engaly. El nostre objectiu serà pujar el Campbeil, i no sabem si fins i tot, intentar baixar el Couloir de Lentilla, però sempre que les condicions siguin favorables.

Melderomaní100%

Els primers metres els fem abrigats fins les orelles, com si fóssim una ceba de Figueres (un fart de capes). En cinc minuts ja estem suant i menjant crema solar com uns autèntics "cerdos".

30-40 cm de neu nova immaculada que han caigut en aquesta zona.

Primers metres d'ascensió amb la traça oberta.

Uns campions de la France ens obren la traça i ens faciliten la feina durant la pujada. Bastant de bigotet, malla, i molt d'esquiador d'aquests prims i forts que pugen com si res, més o menys com nosaltres, que a tots ens sobren quatre pastes seques i sempre estem parlant de receptes d'arrossos i de ranxets...

Arribem al port de Campbeil amb una ventolera que fa por. Tot el coll està molt gelat, i a cotes altes fa vent. Treiem pells, mentre tothom torna direcció sud cap a les pistes per aprofitar el powder que hem trobat pujant. Baixem els primers metres per sobre de la cornisa esquiant i anant amb compte de no fotra-li per barret a algú. La neu està dura com la cara dels polícies que van apallissar en Yuri en els primers metres de descens. Un cop passats aquests 50 metres, comença la festa...

Fot-lee Pau!!! I pam, i pam, i pam,...

Llépooooooools!!! Marc et pelaré!!!

Jordi P, flotant per un powder d'autèntic luxe.

Pep, disfrutant al 100% de la sortida.

Arribem a la cota 2270m, després de l'èxtasis, posem una mica de coneixement, fent una reunió d'urgència, perquè s'està desmadrant tot plegat. Amb la sang que ens bull ja ens veiem parlant amb francès a Gèdre.
A cotes altes bufa el vent, i decidim seguir disfrutant d'aquesta neu tan bona, enfilant-nos al coll que ens portaria al Soum de Salettes. Els més joves del grup (els Paus) obren la traça amb molta energia i sense mostres de cansament (+300m).

Remuntant, amb ganes de tornar a flotar per la neu.

Vistes dels dos colls que hem esquiat durant aquesta jornada memorable.

Tots per un i un per tots!!! Els primers!!!

Remuntem uns 300m per assolir el coll del fons.

Qui em va parir!!! quin Pirineu que tenim.

Campbeil mirant de reüll amb el couloir de Lentilla a l'esquerra del pic.

Qualitat de la neu: Melderomaní o Powder.

Jordi, fort com la xocolata 90% de cacau assolint el coll.

El Vignemale al fons, observant com disfrutem de la jornada.

Assolim el coll, i ràpidament tenim ganes de tornar a treure pells i que no pari la festa... Xaic, quina neu!!!

Pep, amb l'estela de neu pols a la seva popa.

UUUOOOUUUU!!! Bona pala per rebentar.

Pau, encarant una bona sèrie de girs.

Traca i mocador a la part francesa del port de Campbeil.

Sensacions boníssimes altra cop, en aquest segon descens.

No puc demanar més... 100% mel de Rosmarinus.

Fot-lee Pau!!!

Tot per nosaltres, ni somiat!!!

Molts metres de neu bona...

Agafant aire i observant els girs dels companys.

Amb aquesta foto s'explica l'itinerari del vessant N del port de Campbeil.

Jordi arribant a Gedre, je je...

Ara toca refer els metres que s'han baixat, que no són pocs... i ara les forces ja no estan per gaires floritures. Mandarines, cocs ràpids i xocolates per recuperar, i cap amunt falta gent (+450m). Al coll, saltem pel mig de la cornisa i més del mateix... Powder pels genolls!!! Ni una rascada, fins a la cota 1800m a les pistes de Piau.
Quin dia més fantàstic!

Molt bona neu tornant pel vessant S.

Ingredients del guisat a la reusenca:

-Neu nova, de 30-50 cm.
-Fred, sense vent a cotes baixes i mitges.
-Dia assoleïat
-Companyia inmillorable (6 ganxets d'autèntica pota negra).
-1670m de desnivell, 14,3 Km de distància i gairebé 7h d'activitat.

Per rematar la festa, parem a Parzán a fer un beure i a celebrar el gran dia d'esquí que hem tingut. Per acompanyar les cerveses dels gladiadors, no podien faltar unes autèntiques patates Laurie de Reus, com no.
Aquest cambrer de la gasolinera sembla una tortuga escaldada prenent nota i servint les begudes... La mare que el va fer!!!

Hem disfrutat de la neu pols: En Pau, en Pau A, en Ramon A, en Jordi P, en Pep A i un servidor al control de so.

Pito, vaig canviar de plans a última hora, em sap greu... ja espero llegir la teva piulada, que segur que la vau liar de valent!!!

Powder per un tub!!!!

Sortim direcció cap al vessant atlàntic del pirineu francès engrescats, i al cap d’una hora, ja comencem malament el cap de setmana… Ens estem menjat una pizza més dolenta que un mal de panxa fort.
Creia que no podía ser que una pizza fós dolenta? Si fins i tot les del tipus Pizza hut són bones... Tarjeta vermella doncs, al 24h de Lleida, on no tornarem ni per anar a plegar bitllets... L’amanida també va ser de menú d’escola dels anys 80. En aquella època se’t feien unes boles a la gola dels bistecs, que semblàvem gats d’angora. No anem bé!!!. Productes decents i de qualitat, siusplau!!!
Anem a la piulada...
El nostre destí és Laruns, poblet clàssic de pirineu francès amb les boulangeries, els monos d’esquí de colors+gorro d’arlequí i els bigotets que no falten...
Per arribar-hi, caldrà fer una carretonada de quilòmetres, però els amics i les esquiades que ens esperen, fan que pugem molt animats pel túnel de Somport, ves quin remei.

A les 7:30h del matí ens esperen a la gite l’Embaradère la Montse, en Carles i el Marc. Esmorzar a base de mantequillotes i melmelades, i greixos saturats en forma de croissants prefabricats. Sortim d’allà que només falta que ens tirin pilotes i sardines… Com unes autèntiques foques de zoo!!!

Le pic de Chérue 2198m +/-1500m, 12 Km de longitut i 6h 45min.

“À déguster rapidement après une chute de neige pour avoir l’inmense plaisir de faire, le premier, sa trace dans le neige vierge”. F. Cabot.

Enfilem amb els vehicles direcció al coll del Portalet, i a l’alçada del lac de Fabrèges, al pàrquing 1238m, comencem la ruta, que han planejat el duet fantàstic i el Marc (fins fa un any i mig M.llepolet).
Només sortir del cotxe ja intuïm que será un gran dia d’esquí. Un metre de neu nova allà mateix a 10m dells cotxes. El bosc està colgat de neu seca, que encara s’aguanta a sobre les branques dels faigs i dels avets. Un autèntic espectacle de la natura!!! Aquí unes fotos.

Neu per avorrir. Foto: Carles Ll.

Paisatge molt engrescador. Foto: Carles Ll.

Neu que colga el bosc caducifol·li. Foto: Carles Ll.

Montse i Santi engrescats. Foto: Carles Ll.

Pendents molt forts per començar a cremar les primeres madalenes… La neu és Pow. Només sortir del bosc, la Montse fa ràpidament un test per conèixer les condicions de la neu de la zona. Fa un fred que ens peten les barres com unes castanyoles.

Bones pales que disfrutarem en poques hores.

La Montse fent un tastet de la neu.

Condicions força estables, dins l’elevat risc que marquen els butlletins d’allaus francesos. Caldrà anar molt vius durant tot l’itinerari i prendre totes les precaucions que calguin.

Deixem la distància de seguretat en tot moment, bé, amb alguna estiradeta d’orelles inclosa quan algú es despista, però ja és el que toca.

Distància de seguretat entre esquiadors. Foto: Carles Ll.

Enfilant l'aresta. Foto: Carles Ll.

Assolim el cim de Chérue 2198m per l’aresta gelada amb els esquís enganxats als peus en tot moment. Allà mateix, el Midi d’Ossau ens vigila mirant-nos de reüll com els pops… Fem un primer descens fins la cabana que hi ha a la vall de Magnabaigt, una vall paral·lela a la que hem pujat, per una neu d’escàndol.

El Midi d'Ossau vigilant la zona. Foto: Carles Ll.

Bon primer descens. Foto: Carles Ll.

I com xalem, bona feina. Foto: Carles Ll.

Montse disfrutant al 100%. Foto: Carles Ll.

En Carles signant el contracte amb el Chérue.

Marc flotant pel pow (frase blocs vascos). Foto: Carles Ll.

Sembla una foto d'helicòpter. Foto: Carles Ll.

A la cabana, posem pells i retornem cap al Chérue, flanquejant per sota mateix del Midi i girant cap a l’est, per tornar a arribar dalt del cim altra cop.

Chérue al fons, i la segona punta q hem assolit.. Foto: Carles Ll.

Flanquejant per sota el Midi.

Comencem el descens, i ens trobem els primers 50 m de pala gelats que fa por. Apreto el cul, que no m’hi passa ni el bigoti d’una gamba… (escaleta). A partir d’allà, un descens fan-tàs-tic!!!

Carles amb una tècnica depurada gaudint de l'excursió.

Amb la rialla fixa a la cara. No el veig, però...

Quin dia d'esquí més genial!!!. Foto: Carles Ll.

Fot-lee Santi!!!. Foto: Carles Ll.

Primer per pales amples, i després, al entrar al bosc i amb la neu pels genolls, un eslàlom entre arbres, on cal anar en compte de no perdre un ull amb les branques…

Mike Smith. Foto de revista americana. YOU!!!

Quina jornada més completa per la Vall d’Ossau.
Al cotxe fem un remember dels 80’s, recordant els Milli Vanilli (Girl, I’m gonna miss you, cançó MBK: Música baixa calces total), Flying pickets, Desireless,… No petem gaire fins, no. Ahhh!!! i la mítica escena de Jamón jamón, on el Bardem es posa el quinto a la butxaca dels texans després de cada glop per impresionar a la Penélope... Li diu:- Me gustas tanto como el jamón.

Uns minuts de remember, que sinó aquestes piulades sempres són iguals i ja comencen a cansar al que escriu i als que llegeixen...

Fem cap a una bona llépolérie, i per retornar de l’esforç demanem xocolata, cafès i galetetes del Marc, que una de les seves característiques és ser un detallista.
Aquesta nit dormirem a la Chambre d’Hôtes le Youkoulelé, en concret a l’habitació Rouge (Fins i tot la tapa del váter és vermella). Anem a sopar al Restaurant Bellevue. Bon menú i degustació del vi blanc de la Coopereativa de l’Argilaga, gentilesa de mestre Santi. Excel·lent. Ens embrutem com uns ratolins. Al sortir, rematem la feina menjant crèpes a un local molt ben decorat a la marinera (nanses, xarxes,…), tanmateix com si estiguéssim a Altafulla. Molt dubitatius i amb les celles arrugades, deixem l’activitat de l’endemà a l’aire… Tenim quatre propostes sobre la taula, però no acabem de decidir. El llistó està altíssim.
És tard, i deixem els trenets i les ballaruques per un altre dia a l’habitació roja (parets massa fines). L’endemà esmorzem fort. En Santi Phelps treu cereals, iogurts, galetes, llets d’arròs,… Abaldanats altra cop. Paguem i sortim direcció al coll d’Aubisque rodolant...

Le pic Gourzy 1917m +/-1550m, 12 Km de longitut i 6h.

“Alors que beaucoup d’autres sommets deviennent impracticables, pour cause de risque d’avalanches, les pentes du Gourzy, d’abord boisées puis douces sur le haut, invitent les skieurs à venir se régaler de ces éphémères moments de poudreuse”. F.Cabot.

Ens decidim per un itinerari, el pic de Gourzy 1917m, el qual arrencarem de cota baixa (700m), i només podrem fer, després de nevades potents com la que ha fet aquests dies.

Arrencant de les granges del costat del poble. Foto: Carles Ll.

Laruns al fons. Foto: Carles Ll.

Quantitats industrials de neu. Foto: Carles Ll.

El bosc, altra cop s’ha vestit d’hivern amb la samarreta d’imperi i de tirants a sota. El primer tram el fem tipus gincama Sanglier.

És el cim dels joves de Laruns i les seves Go-pro segons Monsier Cabot. Sortim del bosc suats com en Mouses Malone quan tirava tirs lliures (quin fàstig defensar-lo). La boira s’ha quedat a les parts baixes de la muntanya, i avui tenim poca visibilitat. La Montse, va seguint la traça sense gaire esforç i al capdavant marcant el ritme.

Comencem a veure el sol allà al fons de a boira. Abans d’arribar al cim comença a bufar un vent molt fort que sembla de llevant i com de platja.

La neu s'aixeca, volant sobre nostre. Foto: Carles Ll.

Assolim le pic de Gourzy 1917m, i decidim de seguir direcció sud, per culminar un cimet que es veu allà al final.

Sol i vent a cotes mitges. Foto: Carles Ll.

Allà, ens tirem esquís avall durant uns 300 m per la vall de Gourziotte. A cotes altes, si és que així les podem anomenar, el vent ha treballat força i la neu ja no està per mascletàs valencianes.

Descens per la vall de Gourziote amb mar de núvols. Foto: Carles Ll.

Mengem una mica i retornem al cim de Gourzy. Treiem pells i comença altra vegada el festival… La neu està del tipus mel i fa sol i sípies. Primers metres de descens exquisits fins endinsar-nos dins la boira. El Carles agafa les regnes i amb molt bon sentit de l’orientació, ens va marcant el camí a seguir. La neu segueix de pel·lícula. Entrem al bosc, per viure uns primers minuts d’extàsis en aquesta part esclarissada i colgada de neu. La neu pels genolls. El bosc s’espesseix i cal que agafem la pista forestal per on fem els girs molt seguits, amb molt poc espai per decider res. Xalem de valent.

Paquet de neu a cotes baixes. Foto: Carles Ll.

Acabem el descens agafant uns prats molt divertits per rematar la feina fins al cotxe.

Ha estat un cap de setmana inmillorable, on hem esquiat aquest powder de la Vall d’Ossau la Montse, en Carles, en Marc, en Santi i un servidor que s’ho ha passat com mai.

Distàncies, desnivells, durada de les jornades i les fotos de la sortida facilitades per la Montse i en Carles. (Sempre 100% eficients en tot!!!)

Que tingueu unes bones esquiades llépols!!!

Llepolet: -Més, més, més!!!

Ens aixequem aviat, després d'haver dormit a la furgoneta... Llepolet ha dormit aferrat a la mamella com un bon veterà, sense deixar-la en cap moment. Vés-li al darrera al menut...
A primera hora entrem al refugi de Cap de Reg per fer una mica d'esmorzar. Enreda que enredaràs, escales amunt i escales avall... Mica en mica, lo menut es va guanyant les noies que fan el servei del menjador.
Horari diumenger i arranquem per dins al bosc direcció a l'estany de l'Orri. Molt de raqueter, i li anem dient coses, perquè la cosa no decaigui en forma de marranada, just allà al mig. Es va distraient, i només sortir a les primeres pales, ens agafa la son. Cop de cap de 25 minuts, per despertar-se, just quan falta una mitja hora pel cim de la Tossa Plana de Lles. La boira i alguna ràfega de vent, ens fan desistir de fer la foto de cim. La meva idea era fer aquesta foto i guardar-la... Per quan? Doncs per ensenyar-la d'aquí 13 o 14 anys, quan m'arribi amb les arrecades, els tatuatges i el paquet de Marlboro a la butxaca... a ell, i la parenta de la cresta i les mamelles com el meu cap: -Mira llepolet, així de bufó eres quan tenies 1,5 anys!!! I ara t'he enganxat que m'has fotut quaranta euros de la cartera, i que has organitzat una festa a casa, el cap de setmana que érem fora...- Com més gran, més animal!!!

Treiem pells, mentre el Cesc juga amb els pals d'esquí. La gent està encantada al veure'l allà, a la motxil·la cridant:-Papa, més, més i més!!!

Aquest serà el video que li posaré, el dia que m'amenassi de fotra'm bastó!!! Un, dos, tres, acció!!!

Pep, el cervell del grup.

Després d'anul·lar taula a última hora pel menú degustació "Navarre Dreams" del Restaurant FART DE POPS ***** dels xefs C.Lluch & M.Ollé (em sap greu), el dimecres, el Pep A comença a fer bullir l'olla en forma de wattsapps i enredades vàries per un altre vessant...
Ens fa una proposta, com ja va sent habitual en ell, molt engrescadora i potent, la qual comencem a les 7:00h del matí del dissabte, i amb la cafeïna que ens corre per les venes, des del pàrquing abans d'arribar als Llanos del Hospital. Furgonetes de tots els models i marques aparcades, allà a la vora, per triar i remenar (tribus urbanes: punks, skaters, mods, furgoneteros,..).

Sortim per la pista d'esquí de fons, que porta cap a la Renclusa. Quan arribem al tomb abans de la Besurta, girem cap al nord per fortes pendents, gelades i dures com la cara dels que van crear el lapao (lengua aragonesa propia del area oriental), qui els va parir!!! i quines ganes de fer el beneit.

Pendents forts i neu força gelada.

Ganivetes, i amunt que fa pujada, i quina pujada... A en Santi, sembla que li hagin fregat una banderilla picant pel cul, no hi ha qui el segueixi, doncs està fort com les Voll damm.

En jordi progressant a ritme fort.

Benet, posant seny i molt bons comentaris.

Arribem al Port de Benasc 2466m amb ganes de treure pells i catar la neu powder que esperem...

Arribant al Port de Benasc 2466m.

Desgrimpem amb grampons els primers 100 m de descens (roca i gel). Aleshores ja ens posem els esquís i cap avall!!!Neu dura, amb alguns trams de powder acumulada pel vent, mig desnimats...

L'Aniol baixant al 100% el primer descens del dia.

Després dels primers girs del dia, arribem al refugi de Benasc, colgat de neu. Tenim ganes d'esquiar i decidim de seguir baixant per la neu dura, sense pensar-s'ho gaire...

Refugi de Benasc amb el Port de la Muntanyeta al fons.

Quan ja veiem a sota nostre l'Hospice de France, posem una mica de seny, només una mica, i tornem a posar les pells, per retornar altra vegada pel mateix camí.

Port de Benasc vist des del port de la Muntanyeta.

Sense parar, enfilem cap al coll de la muntanyeta, per algun flanqueig de "pá habernos matao". Al port, després de fer quatre comentaris sobre les pastes seques de Cal Padreny de Reus, excel·lents per cert, descendim cap a l'estany, on farem un petit parèntesi en forma de ganyipada. Ja fa estona que esquiem, i pel cap només m'hi passaven pollasters a l'ast, peus de porc i viandes vàries... Altra cop posem pells i tornem a guanyar metres, aquest cop sí, suant com uns autèntics "cerdos"!!! la calor ja apreta i encèn els clatells com una tèia. El pic de la Muntanyeta és el nostre següent objectiu.

Fàcil aresta geladota amb música màquina de fons.

Pic de la Muntanyeta.

Al cim, veiem tots els cims d'allà la vora: el Crabioules, el Boom, el Gourgs blancs... i una bona timba al vessant francès... Això sí, amb musiqueta de fons, que ens arriba de Súperbanyeres.
I ara ve quan el maten... que si un corredor orientat a l'oest, que si no sé ben bé si és per aquí...
Que resulta que hem de baixar per un corredor que no es veu el que hi ha sota de la sortida... I quina pendent que carda!!! Els hi dic:- Em pensava que petàveu tots més o menys fins, però ja veig que tots estem tallats del mateix patró... je, je...
Doncs vinga!!! Amb l'ullera tancada al buit, anem cap avall... Salt aquí, salt allà...torna cap aquí, i torna cap allà... i la boca seca com el riu Francolí.
Qui els va parir a aquests veterans... Segons diuen, 50º a la sortida, i la resta 45-40º...Bona experiència!!! sobre tot quan ja estàs a la sortida i quan disminueixen els pendents. Aquests veterans no estan per gaires tonteries...

Part mitja del corredor O de la Muntanyeta.

Molt bona feina!!!, comenten els esquiadors...

Una altra vista del corredor West de la Muntanyeta.

Això diuen per internet, i tal... Vés a saber.

Cerveses i comentaris patrocinats per Fusteria Brullas.

A partir d'aquí, sol i sípies i neu pesada fins a les pistes de fons i el pàrquing, on tenim els petadors i les cerveses que ens esperen. Un tour molt ben tramat, doncs hem trobat el corredor al punt, com els filets...
Molt bona pensada Pep!!! en la teva línia... No afluixis!!!
Al cotxe, les cerves ben fresques a la salut del Boss, que tornarà molt i molt encès), i quatre comentaris de la fantàstica ruta que hem esquiat i disfrutat. Som cullunuts!!!
Hem esquiat a cavall entre Espanya i França, i per aquells solitaris i feréstecs territoris, quatre ganxets d'autèntic cartell: el cervell del grup (Pep A), el que posa seny (el Benet), l'incansable (Jordi P) i un patant servidor, un egarenc súperstar (l'Aniol) i un altafullenc de pura raça (en Santi B).
Fins aviat llépols de la neu!!!

Sortida patrocinada per Fusteria Brullas de l'Argilaga, Pastisseria Padreny de Reus i Bar Aragüells (Bocadillos, espaguetis i lassanyes de nivell baix...).

La setmana vinent més, i millor impossible!!! A10!!!

"Il professore" amb un estil depurat al 100%.

Aquest cop sí, ens posem les botes i ens inflem com un turmell doblegat de basquetbolista, amb els “montaditos”, les hamburguesetes i delicatessens vàries d’un bar que en condicions normals, no hi haguéssim entrat ni a recollir bitllets… (Bar de iaios butifarrers de Berga). Ens remullem el béc amb un bon vi negre del Penedès i acabem sortint mig bruts i parlant de les virtuts i de les protoberàncies de la simpàtica cambrera del local.

Posem la cinquena a la Bat-furgoneta i marquem rumb, al clàssic marcat tomb de les guies d'esquí, el qual hi ha just a sota de l’encreuament Puymorens/Pas de la casa, a la cota 1700m. D’allà arrencarem l’endemà molt engrescats i amb el paisatge blanc immaculat.

Desperto al Santi a les 5:30h del matí, amb la persiana del moble que ell mateix em va muntar a la furgoneta, i com si jo fós, l’encarregat del Filiprim quan diu:

-Tanquem la paradeta!!! Ja us podem imaginar el fina que va… (clicada d’ull per Mestre Santi). Per fer un símil d'aquest soroll, diríem que s’assembla a aquelles reixes metàl·liques de bar, que es tanquen a les sis del matí al teu carrer, just quan tu estàs a ple son i somniant que estàs jugant a cartes amb el Michael Jordan… i et desperta, és clar!!!

A l'exterior tenim de 10-15 cm de neu nova i fa un fred important, pertant això augura un dia que no ens deixarà indiferents... Ja amb els esquís als peus, baixem cent metres per travessar el riu l’Ariège sense problemes i canviar de vessant. No costa obrir traça, doncs la neu és lleugera i sòlta com l’arròs del Restaurant Fernandel de St.Carles de la Ràpita, on el meu avi ens portava sovint de petits a degustar-la.

Agafem un flanqueig amb força pendent “de ganyot” (d’esquitllèvit), i ens fotem un fart de riure amb aquesta expressió de la zona més rural del Baix Camp. L’acostumen a pronunciar alguns militants d’unió de pagesos, que tenen tractor i d’avançada edat, quan visiten locals on hi ha dones que fumen, amb la faldilla ben curta i amb la llengua molt llarga..., i fins aquí puc llegir. Noves expressions que caldrà afegir a l'argot esquiador (flanquejar, lliscar, agafar de ganyot,...).

La neu està brutal, però la visibilitat és molt reduïda. El gps ens va guiant fins assolir el Cap de la cometa del forn 2651m, amb una gran fita de pedres. Llorenç, ens va regalant algun somriure i ens va engrescant de seguir amb la volta que ens ronda pel cap…

Assolint la Cometa del Forn.

A partir d’aquí, fem una devallada de metres per encarar la última pala del Roc Melé 2811m. Ganyipem i divisem el cim de la Cabaneta 2818m, allà a la vora. Fa molt fred i seguim cap al nostre següent objectiu. A cotes altes, el dia està força obert i podem veure el collet que haurem d’esquiar per baixar cap a l’Étang de Sisca. Bones pendents, i els primers 30m gelats.

Primers metres de descens gelats al coll.

La resta del descens és espectacular i amb 40 cmde powder de la bona. Bona disfrutada!!! La visibilitat reduïda ens priva de posar una matrícula d’honor a la primera esquiada del dia, però li posem un 9!!! Bon descens, sense dubte, el qual tornarem a repetir en un futur…

Santi, "il professore" amb la neu pels genolls.

Visibilitat reduïda que ens complica el descens.

Disfrutant al 100% en el descens cap a Étang de Sisca.

Posem pells i remuntem cap a la Portellade Sisca 2440m. No veiem, ni hem trobat ningú durant tot el dia. Aquesta zona és feréstega de Collons, de les que ens agraden… Descalcem esquís durant cinc minuts i assolim les esplanades que precedeixen el cim del Nérassol 2633m, amb els esquís als peus altra cop. Llorenç, segueix fent la puta i la Ramoneta… El gps i el mapa, ens segueixen ajudant a seguir pel camí correcte.

Tram sense esquís, que ens porta a les esplanades del Nérassol.

Treiem pells, i encarem la pala E del cim del Nérassol. Brutal!!! Són les 14:30h i la neu es conserva powder al 100%. La sortida per la cornisa del llom del cim és de xampany, galetes i avall les calcetes!!! i de pel·lícula americana d’Snowboard… Oh Yeahh man!!! A partir de mitja pala, molt de treball d’orientació, que ens fa pujar la nota mitja d’aquest quadrimestre en l’assignatura “Una volta feréstega per l’Ariège” a cegues.

Després d’esquiar una canaleta molt xula, i de remar cinc minuts en un pla abans de trobar la gran tuberia, tornem a disfrutar de valent per les paletes de neu pols entre els arbres, les quals ens porten al poble de l’Hospitalet. Fem dit durant cinc minuts, i just en aquell moment en què ja en comencem a tenir els Collons plens… apareixen 15 esquiadors muniquesos que estan de vacances… Fem un cafè amb ells i ens pugen, molt amablement, a recuperar la furgoneta…

Una jornada de 10, amb un bon desnivell, una bona quilometrada i la companyia del Santi “Mestre de mestres”i del puta d’en Llorenç, que ens ha estat fent l’ullet durant tot el dia…

Una volta molt i molt recomenable.
GPS Track

Que tingueu une bones lliscades llépols!!!

Un descens d'autèntic cartell amb la neu "al dente".Foto: Joan J.

Tal i com defineix aquesta ruta Monsier Descuns: -Voilà un véritable petit trésor caché de la Haute Ariège, crec que té tota la raó del món, perquè avui, he disfrutat com un nen petit quan espera els regals la nit dels reis màgics...

Un descens molt directe i potent, que amb la neu dura i ràpida que hem trobat, han sigut un obrir i tancara d'ulls dels bons... Estic parlant de la Vaillette d'Esteil, un cim amb molta personalitat, tot i la seva poca anomenada vers altres cimots de la zona. Hi hem accedit per la vall de Morguillou, a sobre mateix del poblet de Mérens les Vals.

És un cim orientat al Nord i a l'est, d'uns 1000m de desnivell, (depenent d'on arrenquis la moto) i amb una pala final de 150m amb uns pendents prou importants, els quals cal agafar en les condicions idònies per no pendre mal de debò.

Ens hem despertat a les 5:00h per tenir temps d'inflar-nos com a pàpoles de cereals, galetes i d'altres llepoleries.

Hem arribat al càmping municipal de Mérens i hem enfilat la pista forestal que porta cap a la vall de Morguillou. Hem aparcat a la cota 1400m i ja hem arrencat amb els esquís lliscant per una neu dura com els pèls de la barba dels germans Dalton (barba blava de cinc/sis dies).

La vall de Morguillou amb l'Estagnol a 1652m.

Els primers 250m de desnivell són planers, suaus i pesats com les mosques... Potser exagero, perquè s'han pogut esquiar la mar de bé durant tot el descens (neu gelada i molt ràpida).

En Joan progressant amb les raquetes i unes llagues com el meu cap

Hem assolit l'Étang de Comte 1700m ràpidament (Aquí comença la festa), i just allà mateix, hem girat el timó per anar a buscar cap a l'est, uns bons pendents i la Jasse d'Esteil, situada en un planer.

La Jasse d'Esteil, situada al pla abans del circ d'Esteil.

Tot seguit, hem entrat al circ d'Esteil, amb el pic homònim allà al fons, la Vallette d'Esteil 2427m. Realment espectacular aquest raconet!!!

Cap al nord, la dent, la Sérre de Canràs,pic des estagnols...

El circ d'Esteil.

Val més una imatge que 1000 paraules...

Per pujar per la pala/canal hem calçat els grampons i hem empunyat el piolet, doncs la neu estava geladota.

Vistes des del capdamunt de la carena.

Hem assolit les diferents puntes amb pinets al capdamunt, i finalment hem assolit la Vallette. Ens hem deleitat mirant cap al nord i cap a l'oest, i intuïnt futurs itineraris a la poc freqüentada zona d'Orlú, i en concret a la zona d'Orgeix (Actualment pista forestal tancada a baix el poble). bona opció de combinada btt/esquí, Santi, Marc, Pep, Aniol, Ricard, Dave, Jordi, Benet, Ramon i d'altres? quan vulgueu... ja direu, però no ens encantem gaire... que aviat estareu al xiringuito de la platja lluïnt el palmito.

Cap a l'oest, Nérassol, Roc Melé,...

Cap al nord...

El descens ha estat brutal (12:00h), amb la neu al dente (Bon record). 800m de disfrutada al 100% i 200m més de xalar entre avets, faigs i bedolls fent eslàloms i alguna que d'altra remada.

Pala de descens. Primers girs amb l'ullera ben apretada.

Bona pendent i condicions de neu ideals.

Joan, baixant amb bona tècnica les fortes pendents. Shambala!!!

Descens ràpid a sobre de la Jasse d'Esteil. Foto: Joan J.

Descens cap a trobar la vall de Morguillou. Foto: Joan J.

Brutal descens de 800m. Hi tornarem segur!!! Foto: Joan J.

Ha sigut una jornada molt xula i divertida, per una vall molt modesta, sota la mirada d'altres més alts i imponents, però amb un encant molt i molt especial, i una molt bona esquiada.

Hem gaudit d'aquest fantàstic dia d'esquí d'abril amb en John Jornet, que s'estrenava en les sortides hivernals de pirineu amb unes raquetes de lloguer. Un autèntic crack de cracks!!!

Que tingueu unes bones esquiades llépols!!!

Santi esquiant la primera part del descens

Ens trobem a Alcover amb mestre Santi, per marxar cap a Benasque amb la idea de pujar al pic d'Alba des de Llanos i després devallar per la cara oest per anar a petar als antics banys de Benasc.

Com és habitual en les nostres sortides, parem a fer un mós, aquest cop a la masia Salat de Les Borges Blanques. Com que al matí he pujat a la bàscula i m'han caigut unes llàgrimes com a punys, només em menjo una llonganissa esparracada, dos ous ferrats i quatre trunfos fregits...

L'escena recorda les pel·lícules d'en Bud Spencer i Terence hill, i no cal explicar gaire qui és cadascú... Només ens falta començar a repartir òsties a tort a i a dret, i que surti algun camarer per la finestra vestit d'aviador, però quasi que no cal, que en el fons som bastant pacífics...

A la 1 de la matinada entrem dins el sac i comencem a somiar en un bon descens per l'endemà.

7 del matí, i la furgoneta ja comença a fotre olor de masclot "eau de javelín" i de cafè.

Ha regelat i es progressa ràpidament per forts pendents.

Santi, més perillós que les piranyes amb el gps en mà.

En Santi, que estrena gps i s'ha baixat un track d'un personatge feréstec de collons i de poble petit. Enfilem per la vall de la dreta de tot i assolim la coma del Forau i el collado del forau tancau.

Collado Forau tancau amb la vall d'Alba al fons.

Bona enredada del Santi, doncs hem de carregar els esquis a la motxil·la en una grimpadeta per terreny descompost... Finalment, abans d'arribar a la Coma d'Alba, altra cop, tornem a carregar els esquís per pujar per una canal amb la neu a punt de caramel. A partir d'aquí comencem a trobar gent de totes les mides i nacionalitats. Un autèntic formiguer (francesots veterans, gent de Cornellà, andorrans...). Amb aquests últims, fotem una mica de show amb el tema dels bancs i el Pujol, i amb una hamburgueseria que sembla ser que està més de moda que deixar-se la barba de Mohamed...

Fem la pala de pujada al cim i l'aresta que ens porta capa a la segona punta i devallem amb els grampons fins a trobar els esquís els quals hem deixat clavats a la neu.

Seiem damunt d'aquests, i fent una mica de menjadeta, que Bud i Terence ja tenen un budell buit.

Caldrà agafar bé el descens, per poder arribar als anys sense despenyar-nos tallat avall...

Comencem el descens per una pala de poc pendent i amb la neu al dente altra cop.

Arribem a una aresta de neu rodona i ens tirem cap a la nostra esquerra (W) pel meu parè, en el tram més delicat de l'itinerari. Aquesta pala té bons pendents i ens ho trobem dur com el matalàs que tindrà en Rato a la seva celda, si és que finalment hi acaba entrant, que ja es veurà... A veure si tenim sort, i a la dutxa de la presó, quan s'acotxi per recollir la pastilla de sabó, en Donovan, negre de 1,98m i amb una esquena com un armari dels d'abans, li fot el cul com un embó ( Embó: Forat per on desaigüen les barques), que ja estaria bé, collons!!!

Segona pala, on va caler anar molt vius...

Passat aquest tram, passem pel costat dels tres estanyets d'Alba, i comencem a girar més cap a buscar l'aresta que baixa cap al turonet, que és el dent que ens hem près de referència per no fotre'n una de l'alçada del campanar...

esquiant la zona dels estanys. Foto:Santi B.

Fem zoom a la primera part del descens.

Aquests trams abans del turonet, un autèntic caprici del déus, amb unes pales de bones pendents i solitàries com Lucky Luke.

Pales molt suculents abans d'arribar al turone.

Descens melderomaní 100%

Neu al dente per disfrutar fort

Un cop acabades aquestes pales, esquiem per sota del turonet i flanquegem aquest, per poder rematar

.el descens baixant per la canal del turonet

Canal del turonet plena de troncs, però esquiable fins baix.

Canal del turonet des de la carretera.

Acabem retornant cap a Llanos per una pista forestal

!!!Bona feina Santi

En Ramon esquiant la pala de sota el pic de l'Aiguillette.

Pugem divendres a la tarda direcció cap a dormir a la boca nord del túnel de Bielsa, per a intentar fer un tomb molt i molt engrescador, que ens proposa Monsier Artigues. No les tenim totes, doncs la meteo no pinta massa bona, i el pitjor de tot, la iso zero estarà pels núvols, cosa que ens fa arrugar bastant les celles, mentre ens expliquem les batalletes amb el Marc, d'aquests mesos que no ens hem vist gens.
Resumint l'activitat prevista... Pujar al pic de l'Aiguillette, descens al peu del cim Barrosa i pujada a aquest, descens, i ascensió al pic Marioules. D'allí a dalt, avall que fa baixada, pel seu vessant nord.

Ens entaulem el Marc, el Pep i l'Ignasi, i ens fotem un sopar de collons al Hostal Sánchez. Un menú de 14,5 euros impecable. Bon contrast amb l'Hostal Pirineos, allà davant, que va de mal en pitjor. Bona troballa, doncs, i a sobre, no ens cobren ni els cafès...

Durant l'últim tram de pujada amb el "carruato" es compleix la previsió meteorològica i comença a ploure. Arribem a les 12:30h al túnel bastant desanimats, però amb l'esperança que durant la nit s'obrirà el cel i almenys tindrem una mica de regel en condicions.
-Bona nit Marc!!! i cinc hores i mitja més tard...
-Vinga dropo, que sempre fas igual!!! que el mestre es fa vell... Això és vergonyós, home!!! Te mereixes més bastó que un fill tonto!!!

El dia està mig obert, tot i haver plogut i fer vent durant la nit. El problema és que podriem sortir amb tratge de bany. Fa calorota i comencen a caure quatre gotes.
Perquè no decaiguin els ànims preparem cafè, just en el moment que arriben en Ramon, en Jordi i el Benet.
Som una gentada que enfilem cap al cim de l'Aiguillette, mentre para de ploure. Traça dièsel, i els Ferraris que van espategant a darrera al ralentí... Assolim el coll, i flanquegem per sobre d'aquest fins assolir el pic. El vessant sud està molt peladot, i a més el cim Barrosa està tapadot i amb el llençol de núvols que li tapen les orelles. El dia no acompanya, i la neu està tipus granisat, però granisat que ja fa cinc o deu minuts que el remenes amb la palleta... Malament!!! Decidim baixar directament pel coll est del cim de l'Aiguillette. Molt bon descens!!! molt millor del que esperàvem...

Mig engrescadots i amb només 700 m de desnivell a les cames, decidim d'enfilar per la vall que puja cap al port de Bielsa, per intentar de rematar una mica el dia.
Bon ritme de pujada, i ràpidament ens plantem a sota del port de Bielsa. La neu no està malament, però just a sota del port, i a la última pala, ens comença a plovisquejar i ens cauen per allà a la vora dos congestes, que estaven mig penjades al vessant est del Marioules... Es tard i no és que vulgui ploure, ja comença a granisar... Treiem el cap a la port, i treiem les pells per començar el descens cap al cotxe altra cop. La idea d'afrontar l'ascens al Marioules queda apartada per un altre any.

Bona feina!!! la neu està prou esquiable i disfrutem com uns nens petits... i mai millor dit, doncs ens trobem un grupet de iaios francesots, als que avasallem de mala manera derrapant-los i aixecant-los la neu a la pala que estaven esquiant... com quan els alumnes grans d'una escola, els prenen la pista esportiva i la pilota als petits, però al revés... Som uns autèntics patants!!! Si jo arribo a ser un dels iaios, de ben segur que em "lio" a pinya sèca... -La mère qui a donné naissance a vòus!!!
Anant agafant bigotets de neu, ens plantem a 100 m del cotxe esquiant, quan comença a ploure de valent.
Una bona jornada d'esquí, la qual hem improvisat i hem canviat sobre la marxa, per les males condicions meteorològiques de calor, pluja i boires culluneres...

Baixem aviat, que també s'agraeix, i parem a fer un mós a l'Hostal Sánchez, altra vegada. Uns bons hamburguesots de talla XL, cervesotes, cafès i bastant de comentari sobre els temes d'actualitat... Jihadisme, violència a l'escola i els subsidis i les ajudes que reben els inmigrants del nord d'àfrica quan venen aquí... Opinions de tots els gustos, i per triar i remenar, que això és el que ens fa grans.

Que tingueu un bon final de temporada llépols!!!
Activitat realitzada per un solsoní de pota negra, l'Ignasi, i sis ganxets amb bastanta pota de gall...

Fins aviat!!!

Surto de Prades direcció cap a Pont de Tisné, a la Vall de Rioumajor.
Hem quedat a un raconet de la pista que s'enfila cap a la vall en qüestió amb en Vicenç. Intentarem fer la pujada al pic de Thou. Allà mateix n'arrenca el senderonet que hi puja.
Avui em toca fer les tres hores de trajecte sol amb el cotxe, i només sortir del poble i quan ja faig el primer cop de cap de son, em poso un cd que fa temps que no l'escolto...

Al cap d'una estona i just a les afores de Vallclara, recullo tres personatges força curiosos que estan fent dit i tenen ganes de gresca, m'acompanyaran durant el viatge: La Tere Rampell i les seves rampellades (És un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada), la Sra.Manresa i el bruixot... I cap amunt falta gent, que això promet de collons!!!

A les 5:00 h del matí truca a la porta en Vince per entrar a pendre cafè, doncs la "famili" està somniant dolçament a l'altra furgoneta.

Estem engrescats de conèixer aquesta vall de Rioumajor, que tan n'hem parlat. Bé, Vince ja la coneix, perquè fa dos anys ja va poder esquiar el Lustou desde Frédancon, però jo ja estic frisant...

Com que el lloc on comença l'itinerari d'avui està a 2,5Km de Tramezaigües, i com que sabem que la pista està oberta fins més amunt de Frédancon, decidim de deixar el Thou per l'hivern que ve i avui ens arribarem cap al final de la vall, per intentar el pic d'Espade, que ja ens fa salivar...

Amb la furgoneta arribem fins la cota 1480m i comencem a caminar fins a l'Hospice de Rioumajor, després d'atravessar quatre allaus caigudes, que encara bloquegen la pista. A l'Hospice se'ns creuen deu cèrvols d'autèntic cartell que escapen i es foten la mà a la cartera al veure dos individus de l'homo sapiens eurossimus (thieves). Quina fama que tenim. De l'Hospice 1560m cap a trobar la neu encara estarem uns vint minutots, perquè els primers bigotis "zazatornils" comencen a 1750m, que per cert, al baixar no en perdonarem ni un (tots ben afaitadets...).

Primers blancs i cares d'autèntica felicitat.

Bon regel nocturn i sol i sípies a primera hora del matí, quan comencem a lliscar direcció a la plagne du Marcadau.

Quin paisatge més bonic i feréstec, però llàstima que em recorda a la Rambla de les flors, i no precisament per les dicotiledònies i els beneits que fan d'estàtues... Tot traçat i ple d'esquiadors que t'adelanten i et deixen la flaire de pet i de coca en recapte (ceba) de les aixelles suades i plenes de pèls... No s'hi cap!!! Mai havia vist tants esquiadors junts..., ni al Bastiments a principi de temporada, i perdoneu "la rajada" pels esquiadors de la zona de Setcases i rodalies...

Pic de thou i llom del Lustou al fons.

I de l'indumentària què? Tota la gent amb malletes de colors i les motxil·les que semblen aquells bolsos tan petits que porten les "pijes"solteres als casaments de traca i mocador (molt pràctics), on hi caben dos comprimits antidepresius, les pastilletes per no retindre greixos als lloms i a les cames, el pintallavis i 2 cigarrets per quan arribi l'hora del polvo, ja a altes hores... (jejejeje) És broma llépols!!! Estem completament sols i tota la vall és per nosaltres!!! Espectacular.

Seguim lliscant pensant en les nostres coses sense dir-nos res i concentrats, i només sentim l'aire com xiuxiueja pels forats del piolet. És un lloc brutal i llàstima que l'hem agafat dues o tres setmanes tard, perquè hagués sigut superlatiu el descens directe fins a l'Hospice. Llàstima, collons!!!
Hi ha fortes pendents que ens van portant fins al final del circ, on eatem a little bit (catalànglish) four biscuits and four ganyips.

Allà assolirem el coll a 2696m, el qual, segons Monsier Cabot té una inclinació de 40º, A nosaltres ens sembla menys i pugem aquest "couloir" amb els esquís als peus. Es puja fàcil amb la neu començant a transformar. Molt bonic!!!

Estem més sols que la una. Magnífic!!!

Assolint el coll, amb el temps que es comença a embolicar...

Com que tenim la sang brava i volem esquiar tot el que puguem, saltem al vessant sud per assolir una punta (Pouey le bou?) amb una pala blanca, ample i molt suculent. D'allà, descendim esquiant 200m per neu que comença a estar humitejada per la boira, i que comença a entrar per aquest vessant sud, però disfrutem (som agraïts). Ràpidament ens n'adonem que cal anar per feina i que se'ns pot fer malbé la neu de la tornada. Ens freguem un parell de bitxos picants per l'ullera i assolim el coll en un obrir i tancar d'ulls...

La boira começa a travessar al vessant N

Mecatsunsbreus, que fem tard!!! Baixem la canal cagant llets per no perdre més temps... La neu s'està fent malbé i no tenim visibilitat (l'avaricia trenca el sac). Sortosament, quan portem 200m de descens la boira desapareix i comencem a gaudir al 100% d'un descens exquisit i amb la neu en condicions.

Quan s'acaba la neu, ens dediquem a seguir esquiant per sobre del neret, el bruc i els bigotets de neu fins ben avall...

Celebrant la recuperació del genoll.

Hospice de Rioumajor, amb una part lliure sense equipament.

Fent la pista forestal de tornada. Bons meandres.

Sortida molt xula que hem disfrutat amb en Vicenç. Uns 1400m de desnivell de pujada i uns 1000 d'esquiats en condicions.
Cal caminar uns 3 Km per arribar a l'Hospice de Rioumajor, i després fer uns 300m de pujada forta per arribar a calçar els esquís amb continuïtat.

Baixant cap a casa, he portat al seient de darrera de la furgoneta a l'heroi romàntic mort. La senyora Manresa m'ha demanat que el portés cap al tanatori...

Apa, que això ja comença a fer olor de socarrim, gelats, tovalloles i bikinis... tot i així, encara intentarem seguint buscant raconets motivadors que es puguin esquiar en condicions.

Per cert, que la pista dels Neouvilles i cia està oberta fins a 20 minuts abans del refugi de l'estany pels interessats.

Fins aviat esquiadors inquiets.

-Que os pondremos?
-Pues mira, casi que un milhojas de puerro y queso y un "pam i mig" de langoniza de Graus... Vino y gaseosa, y que no falte!!!
Mentre veiem com el Madrid perdia mitja lliga, ens entaulem i disfrutem del menú de l'Hostal Sánchez. Bo de veritat!!! menú molt complet i de 14,5 euros, com ja he dit alguna vegada.

Sortim mig bruts, i amb l'aire acondicionat posat a tot drap (contradicció: neu i aire condicionat), i fotent-nos un fart de riure, fem cap a dormir a les Cabanes de Camodiet, al peu de l'Hourquette d'Ancizan, a les 24:00h. Els hi preparo el niuet d'amor al Jaume i en Vince, i cap a fer "nonon" per estar forts per l'endemà...

Arrenquem a les 5:00 am sota la mirada de la lluna, que està a punt d'acabar el seu torn de treball de treballs en sèrie, però que encara ens il·lumina tènuement...
Sortim dels 1440m, i caminem durant uns 45 minuts fins a trobar un bigoti que ens deixa calçar els esquís amb continuïtat a 1950m. De baixada, podrem apurar dos cents metres més, que ja hem clixat...

La lluna ens acompanya fins a trobar la neu

Ja tenim el bigoti a tocar... Ja calçarem.

A 1900m ja calcem els esquís i tenim neu contínua.

A partir d'aquí "xampany i galetes". Ja no descalcem els esquís fins a mitja pala del pic de Montfaucou, i perquè està molt gelada i el coll està pelat com el cul dels ciclistes i els mandrils.

Bona innivació a cotes mitges.

Pales d'accés al cim molt gelades.

Assolim el pic de Montfaucou i seguim caminant per l'ample aresta que ens porta cap a l'Arbizón. Allà mateix a la brèche d'Aurey, tenim un palot que ens deixarà baixar cap al W i amb garanties de poder esquiar forces metres anant seguint la vall direcció cap a Aulon...

L'Arbizon, imponent allà plantat prenent el sol.

Divisem, tot menjant i reposant com uns guerrers, els cims de la vall de Rioumajor, els quals tenim allà al davant... Lustou, Thou (encara en sentim l'olor), i d'altres... Neouville, Midi, Barrosa,...

Pic de Montfaucon i l'aresta SW.

I avall!!! Neu molt geladota i pendents força potents al tram de dalt. Després, molt bon descens, d'aquells que li arries pel descosit i sense miraments... i méssiméssimessimessi!!!! Vinga metres... i quedem sorpresos perquè la neu no s'acaba mai en aquell vessant W i després S... Cal que anem vius de no trencar-nos res... Una pròtesis de cadera o de genoll reusenca no em fa massa gràcia... Quins collons!!! Semàfor vermell per Traiber i les seves caderes biòniques.

Descens de dalt del coll del fons.

El Boss, mirant-se la neu de reüll com els pops.

Descens W, on cal anar amb compte de no relliscar avall.

Quin descens més bo que hem trobat... i ara a l'esquerra!!!

I méssiméssiméssi!!! Cap avall llépols!!!

Jaume, disfrutant la neu crema catalana.

James traçant ràpid.

Un cop s'acaba la neu, no tenim més remei que retornar cap amunt. Això sí, l'esquiada que ens hem fotut no ens la treu ningú. Neu molt gelada a dalt, però exquisita (crema catalana feta a casa) quan ja portem uns metres de descens. Som cullunuts!!! cridem.

Posem pells i remuntem cap amunt per anar a buscar el coll de Montfaucon 2590m, el qual també trobem ben pelat a la part alta (últims 150m).

Remuntant el tram més dret de la pujada a peu.

Vince, ja torna a estar fort com l'all i oli.

James remuntant a peu.

Descens que hem fet a la Coume d'espious. Neu fins a 1950m.

Observant el primer descens del dia.

Porte de la Paloume al fons.

Arribant al coll de Montfaucon. Pelat a dalt.

Idem.

A punt per gaudir del segon descens del dia.

El Midi allà mateix al nord oest

Quan saltem al costat nord, baixem 50m per una tartera i ja podem posar-nos els esquís per fer el segon descens del dia. FAN-TÀS-TIC!!! Al dente!!! El paisatge sembla un Cornetto de nata.

Qui em va parir, quin pirineu que tenen!!! Vive la France!!

El paisatge sembla un cornetto de nata. Exquisit!!!

"Il maestro" treballant genoll i reforçant.

La béstia!!!millor que no et passi per sobre.

Al fons el coll de Montfaucou. Mel!!!

Aarribant a les parts baixes ja amb els bigotis a tocar.

No haze falta dezir nada más!!!

Al arribar a la part dels bigotis, flanquegem cap a sota de l'Arbizon per allargar el descens 250 metres més, fins a tocar el Lac d'Arou a 1786m.

últimes pales de descens que porten al Lac.

Finalment caminem 300m per arribar a la furgoneta a les cabanes de Camodiet. Allà ens espera la bicicleta de carretera per poder coronar l'Hourquette d'Ancizan entre inmensos faigs i fantàstiques vistes del contrast entre el verd de les praderes i el blanc de les neus. El descens fins a Aulon no és el millor que he fet mai, però deixem pendent la pujada, perquè ha de ser brutal.

Hem esquiat +/-1900m, dels quals -1450m de descens amb esquís.
Sortida feta i disfrutada amb el Vicenç, i en Jámes Sangenís, dos autèntics bous de l'esport.
Sortida patrocinada per Frigo, Voll Damm i Colacao.

Mirant l'hourquette de chausenque

Aquestes ja han sigut les últimes lliscades 2014-2015. No ens ho hem passat tant malament... jeje.
Ara toca sopar en bons restaurants, plantar la tovallola i convidar a molts gelats, i si pot ser de geladeries italianes... Agafarem l'ipod amb la nova cançó mediterràniament, guanyarem la Champions i la copa del rei... i cap al mar!!! que la neu ja s'està fonent...
Dormim al llac Orédon, al costat d'un refugi-xiringuito amb quatre pins al fons, i ens aixequem aviat per començar a caminar amb la llum d'un frontal fins al llac Aubert, que més o menys és allà on comença la neu continua.
Per no anar junts amb tota la multitut i no anar esquivant esquiadors, juguem a caminar pel senderó i ens dirigim cap a l'hourquette d'Aubert 2498m. Hem caminat força estona, però s'ho val... El pàrquing semblava la fira del caravaning a primera hora, i per fer el Neouville, cal agafar tiquet com als colmados bons, quan vols comprar pernilet i formatge de qualitat.

Quan arribem a l'hourquette d'Aubert,

El Jordi a l'hourquette d'Aubert.

baixem 50 metres per un camí-tartarota i ens calcem els esquís per volar amb els meus movement de color verd... Arribem fins al primer estany, amb la mala sort, que el Jordi no té la fixació bé, i a més, es fa mal a un dit de la mà.
El Jordi, decideix de refer el camí cap al cotxe i tirar avall. Primer contratemps important del dia, i tots pensem coses similars (Que et milloris, que no sigui res, que et recuperis ràpid...).

L'Hourquette d'Aubert.

Enfilem com unes orugues processionària cap a l'hourquette de Mounicot 2540m. L'assolim amb esquís i només ens cal descalçar uns 10 metres per saltar al vessant W i disfrutar del millor descens del dia...

Hourquette de Mounicot. Bona innivació.

Neu dureta ja transformant, i cares de felicitat quan ens agrupem altra vegada amb el cabell tirat enrera com uns assessors immobiliaris de la velocitat, per agafar aigua i posar les pells altra cop. Sento pudor de peix diverses vegades, i em sembla com si algú portés una bossa de maires o palàies a la motxil·la... Finalment me n'adono, que és la gorra que porto del festival de cinema de Sitges de l'any 2000, que fot una pudor asquerosa de peix... i no sé, de què collons deu ser... Quines coses...

A l'horitzó es divisen les traces, d'uns nois que fan una bona baixada a la pala del costat del Turón del Neouville, el qual és llargot com la llengua de la majoria de polítics i com el temps que tardaves de petit quan un bistec feia bola a dins de la boca i semblava una camisa dins la rentadora. Anem pujant sense pressa, però sense pausa. El Boss obre camí en tot moment i està fort com el Chartreuse verd... (el groc és trinaranjus al costat del verd).
A dalt el cim unes vistes brutals...Vignemale:- allí davant se't veu espectacular!!! Alt i blanquet a les valls del costat... Midi, pic Long, que sembla el cap de Dard Vader, i això que no hem fumat matollar xeròfil...

Marc, un híbrid entre Dani Alves i Andrés Iniesta.

Sense encantar-nos gaire, doncs ja tenim el clatell encès com una vitroceràmica, i espera't, tirem cap avall. Bona neu en el descens fins a sota l'hourquette de Chausenque.

Bona esquiada de grup.

Allà, pells altra cop i cap amunt que fa pujada fins als 2790m de la bretxa.
Ara sí que se'ns ha fet tard, és abusiva tanta calor i la neu comença a semblar el granisat de qualsevol terrasseta de Cambrils a ple agost. Esquiem 100m més per quedar encarats cap al neouville. Tenim el cap ple de pardals i tornem a posar pells per apretar una estona més, ara que bufa de nord... Poca gent, perquè ja són quarts de dues del migdia. Tot i així, no para de baixar gent esquiant de tot tipus i característiques: lletjos, guapos, rossos, morenos, bruts, patants, llargs, curts (d'estatura i de gambals),... Assolim el collet sota la piràmide del cim i jo decideixo que ja em planto allà. Ja en tinc els collons plens (de sol, de metres,...). Vicenç que està que se surt, vol pujar fins a dalt mateix del cim.

Viceç a la punta Neouville, que sembla el meu ronyó amb tanta pedra.

Juntament amb el Marc comencem a fer la baixada per les pales orientades cap al W i el N. La neu està molt bé, tot i passar pel pas del gat a les 15:00h de la tarda. Esquiadeta de collons fins a la presa, i retorn pel senderonet i la carretera com si fóssim els zombis de Thriller... (Mal de cames i caminar d'escaldats mig coixos del cansament).

Així doncs, si un dia veniu i passeu per aquí, i si malgrat la feina trobeu un matí, no em perdonaria mai, i no podria assumir, que no agaféssiu els esquís i que no féssiu camí, aprop d'aquí, a l'altre banda del llac, on hi ha una zona amb quatre pics al fons, vosaltres i jo esquiant a la pala del pic, hi ha bona neu i som quasi a l'estiu... Neouville, Neouville, Neouville, Neouvillllleeeeeeee!!!Parabamparabamparabamparabammmmm!!!!parabamparabamparabamparabammm!!!!!parabampampam!!!!

Panoràmica de dalt el cim.

Ha estat una jornada llarga i dura... com una entrevista a un argentí que no s'enrotlla com una persiana, imagina't amb un de pesat com les mosques...
Segons el gps, han estat gairebé 28Km, amb +/-2150m de desnivell i 10 hores d'activitat. M'ha crescut la barba 1mm durant el matí i m'han caigut 458 cabells i tres escates de les maires enganxades a la gorra... 58 gotes de suor, m'han caigut els pàntalons i me'ls he pujat 237 vegades, m'he tirat 12 pets, dels quals 5 llufes... i finalment durant el dia he dit una carretonada de bestieses. Gràcies per aguantar-me, companys!!!

Hem ballat a la llum d'un frontal, hem menjat gelats i hem saltat hourquettes: El Vicenç (a la veu), el Marc (a la guitarra), el Jaume (al baix), el Pep (a la bateria), el Jordi (a la infermeria) i un servidor fent el beneit, com sempre al control de so. Parabamparabamparabamparabammmmm!!!!parabamparabamparabamparabammm!!!!!parabampampam!!!!

I moltes gràcies Laurie i llepolet per deixar-me fer el que més m'agrada, durant tot l'hivern i tota la primavera. Ara intentaré fer una mica de bondat... Us estimo molt, molt molt, infinit!!!
Ara amb vosaltres, si que anirem al mar!!!

Au, aquí teniu el GPSTrack, llépols!!!
Totes les fotos de Vicenç Ruiz (l'autèntic jefe).

Les Conilleres. Cuidant la cantera...

Amb l'ullera amandrilada.

Sobre la marxa...

Le giro de la Maladeta

Dia plujós...

Riding in the dark side

El Serrera per Ransol

Sèrraplan a la vall de Toran

Andorra, el país dels maletins

FAN - TÀS - TIC!!! Sota la mirada del Campbeil

Gâteau blanc

Llepolet i el seu primer descens

La volta al Salvaguàrdia

L'Ariège, pels més llépols...

Un petit tresor a l'Haute Ariège

L'Alba, i descens cap als banys de Benasc

Nyapejant pel terme

Esquiadors, baixin de l'escenari

Cornetto de nata. Llepa que lleparàs...

Tot està llest per entrar al mar!!!